DESIG

Hui
em demane
oblidar...

ENCISADA

Si busques al diccionari el significat d’encís, una de les accepcions que hi trobes diu: “atracció misteriosa e invisible que produeixen sobre algú els encanteris o atractius d’una persona o cosa.” He d’afirmar que hi estic totalment d’acord. Jo, que estic acostumada a navegar pel món de la màgia i la fantasia, he descobert que he estat encisada. Reconèixer-ho és molt dur perquè quan ixes de l’encanteri, quan de sobte et cau el vel dels ulls i el que veus al davant és una realitat dura, nua i crua; et desorientes, perds el nord i caus en un abisme profund i fosc.
Quelcom es pot preguntar si és possible, a cavall del segle XXI ser víctima d’un enxís, jo també m’ho he demanat, ho confesse. I sí, afirme que sí, que els encanteris entre homes i dones, segueixen produint-se però, també he de dir que les dones d’aquest segle no som les mateixes que les d’altres èpoques. Que a hores d’ara, hem deixat arrere molt del dolor que ens feia ser captives d’homes perillosos, que comprovem dia a dia, que també hi ha homes meravellosos, sensibles i que estimen de debò, sense necessitat d’encantar a la seua princesa.
Descobrir els punts dèbils que m’han fent captiva de l’encís d’un home, m’ha fet pols. Sé que aviat remuntaré, que seré de nou un àguila volant per un cel blau i tranquil però, de moment, vull ser un arbre que poc a poc, s’arrela en la terra. Vull xuclar el substrat que m’alimentarà suficient per desenvolupar un tronc sòlid. Perquè, entre altres aprenentatges d’aquesta aventura, he comprés que es pot volar sent un arbre.

Joaquina

MÀGIA!

He sentit de nou la màgia, molt a dins, quan he retornat a mi. Quan he deixat de buscar el que volia allà on sabia que no hi era. Quan he deixat d’esperar al costat de cadires on ja hi havia un altre assegut, quan he deixat de posar expectatives, il·lusions i esperances en persones ocupades.
He notat la màgia que em creixia a dins quan he deixat de mirar cors que no volien batre al meu costat. Aleshores...m’he sentit més viva que mai i en retrobar-me, m’he vist les ferides i les he llepades amb cura fins que han deixat de sagnar. M’he abraçat, acaronat i he pronunciat el meu nom en veu alta. He vist que sóc distinta tot i que la meua essència roman intacta.
He comprés que tinc les claus de totes les portes que vull obrir però sóc jo qui decideix quan, com i amb qui. Sóc jo qui decideix el que em mereix.
Hui sé que la màgia m’ha habitat sempre, que no em permetia veure-la, que em negava.
He tornat a mi com únic camí possible i m’he trobat nedant dins les meues ombres, però m’he pogut abraçar i acceptar. Després de tot...Estic viva!

Joaquina

TANCAMENT

Tancar cicles és molt difícil. Suposa una mort profunda del que fins al moment has estat com a persona. Significa abandonar, deixar esborrar, buidar... destruir. És morir per tornar a nàixer. Per construir-te de nou, per aprendre a caminar aquesta vegada sense cap estructura, sense una predisposició concreta, sense expectatives. És fluir amb la vida, amb el que porta, amb el que et trobes des de l'agraïment, la il·lusió i l’esperança. És veure el que abans no veies, no percebies, no senties. És tremolar de passió com una fulla en la tardor quan comprens la immensitat, l’abast de l’existència.
He tancat un cicle. Un període de moltíssim aprenentatge, de sofriment també, ho confesse.
Comence de nou.
Sóc lliure!!!!!!

Joaquina

DES DE L'ÀNIMA

Hui m’he retrobat amb una persona que per mi, sols fa un any, va significar moltíssim. Conéixer-lo va remoure els ciments de les estructures de la meua vida fermament arrelades. Va fer trontollar creences destructives que no tenia identificades i que en veure-les em van sacsar profundament. Aquell home i jo, en trobar-nos, ens vam agafar fortament de la mà sense saber exactament el significat de la trobada però, conscient que havíem de caminar junts en aquell moment. Finalment van comprendre el propòsit del nostre encontre i no vam vacil·lar ni un segon, en desapegar-nos i deixar-nos anar quan l’aprenentatge o missió va acabar. Els dos sabíem que el final d’aquella excepcional amistat tenia els dies contats.
Havia vist el meu amic alguna vegada, com de passada i havia rebuscat dins de mi un indici de tot allò que en el passat m’havia fet sentir. No vaig trobar cap petjada que fos important, que no estigués únicament relacionada amb el propòsit de l’instant que ens van conéixer.
Hui, la vida que és tan llesta o tal vegada, el destí implacable, l’ha dut al meu camí. L’ha fet tocar la meua porta. Confesse que veure’l, mirar-lo i sentir-lo m’ha impactat perquè, en el moment que els nostres ulls s’han trobat, he comprés que l’aprenentatge real, la prova manifesta era just tindre’l al davant i sentir que el meu terra no trontollava però, el seu, si.
Sé, de ben segur que aquest és el regal del dia, que m’ajuda a entendre on està aturada en aquest moment, la meua vida. La que tant valore, la que tant m’estime.

Joaquina

ABÚS

"...Per reduir una persona a la condició d'esclau no calen armes ni violència física, només calen tècniques de violència psicològica. I una d'aquestes tècniques consisteix a menysprear la persona fins que arriba a interioritzar aquest menyspreu de tal manera que se'l creu, que es creu que és una merda, un no res. Aquesta impotència, aquest sentiment d'inutilitat, sumada al poder absolut de l'altre, és l'autèntica clau de la dominació.

Gemma Liena: ATRAPADA AL MIRALL

FRAGMENT D'UN NOU CAPÍTOL

He comprés que tota la meua vida ha estat fer aquest camí que m’ha dut a tu. Trobar-te és un final per poder encetar un nou principi. Arribar-hi ha estat veure que ja ho sabia tot, sols ho he tornat a recordar. La memòria m'ha fet entendre que en l’amor no tot val.

Joaquina

REGALS

Em sent molt afortunada. La vida, seguit, em fa grans regals. Em creua en el camí les persones que necessite, que em recorden qui soc, que actuen d'espill fent-me veure que les persones especials fan olor de senzillesa i calidesa i no poden evitar reflectir als ulls la llum de l'ànima.

Gràcies, gràcies, gràcies!
Joaquina

ELS AMANTS

Fragment d'un dels capítols recients de la novel·la que escric. Encara està per treballar però la idea és fidel al resultat.


Sobre el tema dels amants es podria parlar molt però s'ha de tindre cura en no jutjar. El que passa en la vida de dues persones que es troben en aquesta situació, que s'estimen d'amagats és una informació que els pertany sols a ells i que difícilment la resta del món pot entendre. Jo, des de la meua humil experiència i comprensió puc aportar que aquest amor crea entre els amants, en cada encontre, una mena d'oasi en el que el món s'atura i sols existeix la pell, la carn, l'olor, els besos...Donar i rebre plaer és la màxima, l'únic que importa. A fora, el món es desdibuixa, deixa d'existir i el cos de l'altre és la màxima atenció. La seua aroma i la mirada els omplin, creant una addició boja.
El més greu de tot és que aquests instants de gloria son efímers perquè prefereixen viure conservant la felicitat petita de la quotidianitat familiar per por a arriscar-se a alcançar la felicitat gran.
Com he dit al principi aquesta valoració meua no és un judici, més bé es tracta d'una reflexió. En aquest punt em demane si en realitat en aquest anar per la vida, amagant l'amor, no hi ha un punt de covardia. No sé, tal vegada la resposta siga que cada cas és distint i pot ser justifique aquesta manera d'estimar. A mi, particularment em resulta difícil i complexa aquest tipus de relació. M'obliga a posar-me en el lloc de l'altre, del que no sap que passa en la vida de la parella, del que viu ignorant que un altre cos escalfa el cor del company o la companya de vida. Alhora reflexione sobre el que passa per dins l'infidel quan arriba a casa i uns altres braços el reben per acollir-lo i a la nit, sota els llençols un altre cos s'arrima cercant carícies desgastades.

Joaquina

PARLEM D'AMOR

A estes altures, les persones que em conexiu, sabeu de debò que l'amor amb totes les concepcions possibles em presegueix, de vegades com a protagonista del seu encís, d'altres, com a testimoni de l'encís d'amics, coneguts i desconeguts. En la reflexió de hui torna a ser el gran protagonista, el magnífic encantador de serps que amb la seua màgia atrapa, amb encanteris ben insòlits preses innocents.
Hui, he pogut veure en els ulls preciosos d'una dona magnífica, incapaç de definir què li passava que no podia deixar de plorar, que l'amor l'havia abandonada tot i que ella encara no n'era conscient. El buit que hi reflectien m'ha impactat. Tanmateix he experimentat, unes hores després, el goig al cor que em despertaven les paraules d'una dona amb majúscules que tractava d'explicar-me, sense trobar les paraules precises, que se sentia molt bé encara que no sabia explicar ben bé el motiu. Quan els nostres ulls s'han trobat, he reconegut la llum que hi brollava. La meua amiga, tot i que no n'és conscient, és víctima irremeiable de l'amor.
I així, dia a dia, veig com en realitat, per damunt de totes les bogeries que els humans ens entestem a fer, sense l'amor, no som res.

Que l'amor us acompanya en este dia, estimats i estimades amants de la literatura.
Joaquina

LOS CUATRO ACUERDOS

"...El guerrero tiene control no sobre otros seres humanos, sino sobre sí mismo; controla sus propias emociones. Reprimimos nuestras emociones cuando perdemos el control, no cuando lo mantenemos. La gran diferencia entre un guerrero y una víctima es que ésta se reprime y el guerrero se refrena. Las víctimas se reprimen porque tienen miedo de mostrar sus emociones, de decir lo que quieren decir. Refrenarse no es lo mismo que reprimirse. Significa tener las emociones y expresarlas en el momento adecuado, ni antes ni después. Esta es la razón por la cual los guerreros son impecables. Tienen un control absoluto sobre sus propias emociones y, por consiguiente, sobre sus propios comportamientos."

M. RUIZ

DECIDIR, AVANÇAR, TRANSFORMAR

"...Per primera vegada des de feia molt de temps ja no era la vida la que venia atrobar-me, era jo qui anava a buscar-la"

RON MACLARTY. UNA HISTÒRIA EN BICICLETA

VIVÈNCIES QUE FAN MAL, APRENENTATGES QUE FAN CRÉIXER

Palabras de un Maestro de nuestro Tiempo:
Bert Hellinger

“La vida te aleja de las personas que amas, hasta que comprendes que no somos este cuerpo, sino el alma que él contiene. La vida se ríe de ti tantas veces, hasta que dejas de tomarte todo tan en serio y te ríes de ti mismo. La vida te rompe y te quiebra en tantas partes como sean necesarias para que por allí entre la luz.

La vida te enfrenta con rebeldes, hasta que dejas de tratar de controlar. La vida te repite el mismo mensaje, incluso con gritos y bofetadas, hasta que por fin escuchas. La vida te envía rayos y tormentas, para que despiertes. La vida te humilla y derrota una y otra vez hasta que decides dejar morir tu EGO. La vida te niega los bienes y la grandeza hasta que dejas de querer bienes y grandeza y comienzas a servir. La vida te corta las alas y te poda las raíces, hasta que no necesitas ni alas ni raíces, sino solo desaparecer en las formas y volar desde el Ser. La vida te niega los milagros, hasta que comprendes que todo es un milagro. La vida te acorta el tiempo, para que te apures en aprender a vivir. La vida te ridiculiza hasta que te vuelves nada, hasta que te haces nadie, y así te conviertes en todo.

La vida no te da lo que quieres, sino lo que necesitas para evolucionar. La vida te lastima, te hiere, te atormenta, hasta que dejas tus caprichos y berrinches y agradeces respirar. La vida te oculta los tesoros, hasta que emprendes el viaje, hasta que sales a buscarlos. La vida te niega a Dios, hasta que lo ves en todos”.

INFINITES GRÀCIES

L'entrada de hui va destinada a aquelles persones que m'escriviu dient-me que seguiu el meu bloc i que us encanta. Hi ha fins i tot qui diu que entra busca i llig el que li abelleix i sempre el que troba la la fa sentir millor, li dona pau. Pense que no hi ha millo afalac, no? em dona ganes de seguir, de compartir i per demanda d'una persona molt especial que vol saber com va el meu nou treball, us deixe un fragment. No és el resultat del treball de hui. A hores d'ara encara estic liada amb l'elaboració d'un nou capítol i fer-lo arrancar, sempre m'és difícil. Crec que us agradarà.



"Al principi mirava d’explicar-me, d’intentar transmetre el que em passava. Després, vaig deixar d’esforçar-me. M’era molt difícil explicar què percep l’escriptora que viu em mi quan crea. El poder que dona composar una història, visualitzar-la, sentir-la i ser-ne protagonista. No podia dir que jo vivia moltes vides alhora i que, aquesta facultat em permetia ser-hi emocionalment rica i abundant, arrossegant-me a la vora d’un precipici interior i que n’era addicta. M’era impossible confessar que els meus sentits percebien més que el de les altres persones. Que ho feien en el món real d’una manera natural, quasi mecànica però que, en l’imaginari, triaven els olors, dibuixaven les mirades, elegien l’amor i es permetien traspassar barreres, derruir fronteres, existir fora de la llei, del que està moralment permés. I que en realitat, el que em passava és que l’abstinència de la meua droga, m’estava matant."

Una abraçada, Quina

PETJADES D'ALGUNES LECTURES

Acabar de llegir un llibre, d'alguna manera, sempre em fa sentir sola, perduda, fins que integre que no podia durar eternament i que la història irremeiablement havia de concloure. Hui la impresió d'acabar de llegir, UN MAR VIOLETA OSCURO D'AYANTA BARILLI, m'ha fet pols. Durant dos dies de lectura molt intensa ha estat el meu refugi i m'ha fet sentir un gran consol. Els darrers capítols, m'han tocat fibres fondes i m'han remenat ossos, òrgans, teixits, m'han accelerat la sang i m'han disparat totes les alarmes del cervell. Em sent abandonada!
Us deixe un fragment per si us abelleix llegir-lo.

"...Reaccionó con el odio a los hombres que le había inculcado Àngela con una entrega suicida a ellos, olvidando que la razón fundamental de su existencia no era ayudar a los perros callejeros que la rondaban y le pedían cobijo, sino ante todo ayudarse ella misma. Ella se dio por entero una y otra vez a quien no debía. Su ansia de aceptación y afecto la llevó a enfermar de un enamoramiento perpetuo que existía sólo en el imaginario relato de sí misma. Esta debilidad la arrastraría a asumir como propios los problemas ajenos, las miserias ajenas, incluso las personalidades ajenas. Lo demás vino rodado. Permitió que la ideología interfiriera en sus decisiones personales. Comió, bebió y fumó más de la cuenta. Despreció la belleza que la adornaba, consintió la violencia, aparcó su vocación de escritora y se dejó ir."

FRAGMENT DE LA PRODUCCIÓ D'AQUESTA MATINADA

Continue treballant tot i que poc a poc, lentament. Les idees es succeeixen en la ment que no para però, quan m'assec a escriure, m'és difícil plasmar el que tinc al cap. En realitat el que crec que em passa és que aquest nou anar de la mà de la literatura per a adults m'és molt desconeguta i mire d'estar segura del que faig.
Per si és del vostre interés, us deixe un xicotet fragment del treball de hui.


"...El seu record continua tant present com si l’hagués vist el dia anterior, com si els seus llavis encesos s’acabaren de trobar vessant dins l’altre l’ànima estimada. De vegades es rediu que ja ha passat un any, que ha de ser capaç de treure’s del damunt la pena que l’ofega, d’altres es repeteix incansable que sols fa un any de la seua absència i aleshores es permet plorar i enyorar-lo. Fer-se una víctima ridícula, quan en realitat no ho és. Perquè és conscient que va tindre la felicitat a la palma de la mà, que va poder triar un destí que no sap on l’hauria pogut dur però al costat de l’home estimat. Per contra, va deixar que la vida hi actuara, que els altres hi decidiren. Va tindre por d’equivocar-se i va fer ple. Ara, te les mans buides i el cor desfet..."

Amb amor, Quina

SORPRESES DE LA VIDA

La vida no deixa de sorprendre'm. Ho fa en les situacions menys inespererades, amb la persona que menys tenies al cap o fins i tot, en el lloc més insospitat. Aquestes paraules son fruit de l'experiència que visc amb un ésser que la vida ha creuat en el meu camí i que, des de la seua senzillesa em mostra que m'estima amb majúscules i que s'ha de tindre molta, moltíssima fe i confiança en el camí que recorres cada dia. Em fa veure que hi ha que ser respectuosos i delicats amb el ritme i els temps dels altres. Que moltes passes menudes però fermes, sumades una rere l'altra, esdevenen un gran recorregut. Jo, acostumada com estic a caminar per la vida amb gambades de gasela he de respirar molt profundament per aprendre a ser una garsa, que en terra camina insegura i lenta però que, quan pot desplegar les ales i s'eleva a l'infinit, és grandiosa.

Joaquina

PRODUCCIÓ DE HUI

Desconec la nova manera de treballar, de crear que em fa seure cada dia davant l'ordinador un xic desorientada. Ella marca el ritme, el nou fer. Quan acabe llig la producció del dia sorpresa del que he escrit. És un nou anar, una nova etapa creativa que, de segur, em durà a bon port. Us deixe les darreres paraules amb que tanque hui el moment creatiu.


...Les muntanyes que van apareixent en el paisatge, li semblen mares acollidores que reben les filles perdudes. La fan sentir segura, protegida; en casa. Recuperar el paisatge de la infantesa, la fa prendre consciència de quan l’ha trobat a faltar. De quant s’estima els cims rocosos que miren el cel, els pinars que creixen als seus peus i envolten el poble con una murada fresca i segura que el protegeix d’enemics imaginaris.

Joaquina

LA PREGUNTA

Si te hago la pregunta capciosa,
¿Te esforzarás por encontrar la respuesta?
¿Recogerás audazmente
el guante arrojado
y responderás desafiante a la llamada?
¿Responderás a mi desafío
con un hormigueo en la sangre,
con el cabello ondeando al viento,
sabiendo con todo tu ser
que cada desafío
es una oportunidad,
que cada desafío
supone un don,
que cada desafío
está ahí para serte útil,
o no lo harás?
Tú decides.

A.S.M

NOU TREBALL

El nou treball avança lentament. He comprovat que la meua manera de crear és distinta. Em trobe immersa en un procés desconegut. Passe hores escrivint, profundament concentrada i quan prenc consciència, quan aterre en la realitat m'adone que sols he escrit unes línies però que en llegir-les m'omplin de satisfacció.
Ací us deixe un fragment de la producció de hui:

"...Per primera vegada, després d’anys de matrimoni, no ha estat present mentre feia l’amor amb l’home. El cos, entrenat, ha repetit mecànicament cada moviment. De la gola resseca, ha deixat anar esglais de plaer i ha estat capaç de repetir-li a Ian, a cau d'orella, com a ell li agrada, quant l’estima, quant el necessita. Però aquesta vegada l’ànima li ha volat lluny. L’ha deixada apropar-se a la mar, resseguir les petjades que Alex i ella han deixat en la sorra al capvespre i enredar-se entre els cabells rossos i arrissats del jove."

Joaquina

2019 07 03 MAGAZIN TS DIMECRES QUINA BARBA p2 TONI ORENGO

DOLORS QUE SOBTEN

He représ l'escriptura del nou projecte. Comença l'aventura!

"Hi ha dolors que un dia et sobten. Sense saber com et creixen a dins com una mala herba i és molt difícil mirar d'apaivagar-los, d'aturar-los. Son com un llamp que et travessa l'ànima en una nit de tempesta i et deixen tremolant de por.

Quan pense que ha estimat una altra dona, que ha bussejat en uns altres ulls, com ho ha fet en els meus, caic en un abisme."

Quina

CORAZÓN DE INVIERNO

-Quienes son?-preguntó Joshiken.
-Los jueces.
-¿Qué juzgan?
-Cada acto de tu vida. Si eliges su juicio serás como ellos y ocuparás el lugar de la puerta sin custodia. O puedes elegir tu juicio, traspasar la puerta y seguir tu camino.
-¿De qué sirve el juicio propio si el ajeno te condena?
-Quien se da libertad a sí mismo, podrá obtener el respeto de los demás. Quien se perdona podrá reparar y ser perdonado por los demás. Quien se condena, será condenado por los demás.
-¿Y cómo es el juicio de los otros si tú no te juzgas?
-Es eterno como el hielo, nunca te absuelve, nunca te condena, siempre te enjuicia.
-¿No tiene ningún beneficio?
-Sí, la apariencia de la seguridad y el respeto de los tuyos.
...Caminó hacia la abertura que no tenía juez y la traspasó. Él sería su propio juez. Ya sabía que la seguridad y el respeto de los propios se diluye con facilidad.

Santiago Vergara

DES DE LES PROFUNDITATS

I...reprenc els fils de la meua vida, aquesta vegada, amb fils de colors per teixir-me ara, més fort que mai.

PRESENTACIÓ DEL JARDÍ DE LA FADA ESPERANÇA

ARA QUÈ?

La novel·la acabada amb les darreres correccions, descansa sobre la taula de treball. Guarda hores i hores de treball intens, de concentracions profundes i reflexions doloroses. A dins tinc una gran satisfacció per la tasca feta, per l'objectiu aconseguit. No puc evitar sentir l'abandó d'un fill que deixa la casa materna sense mirar enrere. Uf! Escriure aquesta obra ha estat una experiència brutal! Ara sols resta veure-la caminar pel món i observar atenta el seu recorregut, desitge que siga un gran refugi per a les meues lectores i espere que també, per al lectors.
Ordene la taula, retire material que en el procés creatiu m'ha acompanyat i, aleshores sent el despertar d'una nova idea que es belluga a dins, que vol prendre forma. Estic inquieta, reconec les ganes d'escriure, de continuar jugant amb les paraules. Veig el perill que suposa començar a crear quan el caliu de la darrera obra hi és present però, no em puc aturar, he de continuar, deixar que a dins prenga forma la llavor que comença a arrelar.
Aquesta vegada em sorprén l'inici del nou projecte, una imatge és qui envaeix el terreny de la creativitat i m'empenta a començar a escirure lentament, molt lentament al principi, fins que la imatge, es fa paraules i els mots s'ordenen en frases i veig que de nou estic caminant.

"...Maia, des del tossal, observa l'anar de les onades, el vol ordenat de les gavines i, sent a sobre..."

GÀCIES, GRÀCIES, MUSES PER AGAFAR-ME DE LA MÀ UNA ALTRA VEGADA I ELEVAR-ME A L'INFINIT!

Quina

LA DONA QUE HI VEIG

Em mire i m’agrada
la dona que hi veig.
amb els ulls
plens de llum,
un somriure
incontenible
i la il·lusió
com a bandera.

Em mire i m’agrada
la dona que hi veig.
Amb la pell surcada
per la pena
i l’alegria
i, amb un cor
que batega
intensament
Cada dia.

Quina

TRESOR

Guarde
entre la pell
i l'ànima,
el teu rastre.

Quina

PRESENTACIÓ DE MISTERIOSA DESAPARICIÓ A LA MARJAL

Dies de llibres, signatures i presentacions i de moltes alegries! Benvolgudes lectores, estimats lectors, si us abelleix acompanyar-me el proper dia 10 de maig, us espere en Rafelcofer. Us deixe la informació.

SIGNATURES FIRA DEL LLIBRE

LA FIRA DEL LLIBRE ESTÀ EN MARXA! M'AGRADARIA MOLT QUE ENS TROBAREM EL PROPER DISSABTE 4 DE MAIG. eSTARÉS DE MATÍ SIGNANT LA DARRERA OBRA: EL JARDÍ DE LA FADA ESPERANÇA.
US ESPERE!

SATISFACCIÓ

Tinc la sensació que fa dies que estic immersa en una bombolla que m'aïlla de la realitat. Plou incansable i passe hores a l'estudi escribint, concentrada com feia temps que no aconseguia. Necessitava centrar-me en l'escriptura i acabar la novel·la que duc entre mans. Ho estic aconseguint, acabe el treball i em sent molt satisfeta. Uns capítols més i la meua primera novel·la d'adults estarà acabada. Després, la tasca més difícil: la revisió de l'estructura, les correccions, les crítiques d'alguns lectors voluntaris i finalment, l'opinió més dura; la pròpia.
Un fragment de la producció d'ahir:

..."És en el silenci on Adrià i jo ens trobem. En aquest espai nostre el pense i sé que em pensa, el sent i sé que em sent, no tinc cap dubte. Hi ha una profunda comunicació que va més enllà de l’encontre físic i aquest tret em fa estar tranquil·la. M’ajuda a seguir sense la seua presència física perquè finalment, he entès que aquest sentiment és l’amor autèntic. Saber que hi ha algú en l’univers que et remena les entranyes i no necessites posseir-lo per gaudir-ne."

EL JARDÍ DE LA FADA ESPERANÇA

El meu nou llibre aviat serà a les llibreries. Estic molt contenta, escriure'l va ser un gran regal.

DE TORNADA A L'ESCRIPTURA

M'he assegut davant l'ordinador i he mirat de reprendre el treball, de continuar amb l'escriptura de la novel·la que tinc abandonada des de fa uns dies. He perdut el ritme i la concentració. He rellegit capítols, corregit i reescrit alguns fragments. Finalment la inspiració arriba, les idees flueixen i comence a crear de nou.
Us deixe unes línies del treball de hui. Sé que hi ha persones a les que els abellia que ho fera.

... Al meu davant és Adrià. Duu a les mans un ram de roses blanques que de segur ha collit del seu jardí. No dic res. No em diu res. Ens mirem i un somriure lluminós inunda els nostres rostres. Ens apropem. Ens respirem. Ens olorem i sentim intensament. Fem una altra passa i els nostres cossos es toquen. Adrià deixa caure les flors i m’agafa la cara. Em besa amb naturalitat. Primer suaument, després els bes es torna desig i la dolçor es transforma en ànsia. De sobte sent a sobre tot el pes de la passió que em recorre de cap a peus. Que m’alleuja del desencís de la pena i m’acarona els cabells i s’obri pas cap a la meua intimitat, la meua sexualitat adormida.


Una abraçada, Joaquina

POEMES TROBATS

Hui he trobat una llibreta barrejada entre els joguets de la meua neboda Alexia. M'ha dit que volia pintar i, en obrir la caixa on guardem les seues coses, els meus ull s'han aturat en la llibreta roja. La veritat és que no sé com hi havia arribat. L'he fullejada i he trobat poemes que vaig escriure fa mols anys. Poemes que rere les paraules, guarden imatges, sentiments, un nom, el d'un ésser estimat. Els he llegit. He deixat que la melangia m'acaronara, que el rastre de l'amor accelerara el meu cor. He vulgut recordar el rastre de l'amor en mi.
Vull compartir aquest instant amb un dels poemes que un amor intens i profund m'hi va deixar.

M'HAN PARLAT DE TU

Hui, algú
t'ha esmentat.
Hui, algú
t'ha recordat.
Hui, amor
t'he enyorat.

QUINA

DIR ADEU

Acomiadar-me sempre m'ha resultat molt difícil. Dir adeu, de vegades suposa molt més. És sentir que en realitat el que fas és tancar una porta per la que la teu energia s'escola sense remei. Hui, dic una adeu dolorós perquè, estime a qui acomiade des de les profunditats del meu ésser. Però també m'estime i sent que l'amor que done no retorna.A hores d'ara, no m'abelleix esperar. Desfullar margarides, a la meua edat, és molt avorrit. Ja no tinc temps. La vida segueix i tinc moltes coses per viure. Moltes abraçades que donar i rebre, mirades en les que perdre'm i molts somriures que regalar.
Tanque una porta. N'òbric una altra. Al davant, la immensitat.
QUINA

RISA

Ante la Cueva del Cielo,
donde Amaterasu Omi Kami, la diosa del sol,
había ocultado su radiante faz,
donde todos los dioses y diosas reunidos
habían fracasado
en su intento por convencerla
para que saliera, me adelanté
con la más absoluta seriedad,
con la más firme determinación,
con el adecuado decoro y un aire noble,
y con un golpe y un golpe
y un golpe golpe golpe golpe golpe,
me levanté el quimono y me mostré de tal manera
que hizo que los enaltecidos
se quedaran boquiabiertos.
Después, hice títeres con los labios de mi vulva
y hablé en favor mío,
me puse un pecho sobre el hombro,
y luego el otro sobre el otro,
y me caí de espaldas,
con un golpe y un golpe
y un golpe golpe golpe golpe golpe,
en medio de la explosión de carcajadas
y de la diversión
del respetable público
con los pechos atados en un nudo
y las piernas abiertas
como un felpudo de bienvenida,
invoqué a los espíritus y les ofrecí mi cuerpo...
pero ellos se negaron a tomarlo.
El público aullaba y reía
mientras yo proseguía con mi danza,
hasta que Amaterasu Omi Kami
no pudo aguantar más
y salió precipitadamente
para ver qué ocurría.
Y así la risa
sacó a la diosa del sol de su oscura cueva,
y devolvió la luz y el calor al mundo.

A.S.M.

MUERTE Y RENACIMIENTO

Yo te doy la vida,
yo te doy la muerte;
todo es uno.
Viajas por el sendero en espiral,
por el sendero eterno
que es la existencia,
un devenir constante,
siempre creciendo,
siempre cambiante.
Nada muere que no vaya a renacer,
nada nace que no vaya a morir.
Cuando tu vienes hasta mi,
te doy la bienvenida a casa;
luego, te introduzco en mi útero,
en el caldero de la transformación,
donde se te remueve y tamiza,
donde se te mezcla y se te hierve,
donde se te funde y se te tritura,
donde se te reconstruye y se te recicla.
Tu siempre vuelves conmigo,
tu siempre sales renovada.
Muerte y renacimiento no son más que puntos
de transición a lo largo del sendero eterno.

A.S.M

INICIATIVES MOLT INTERESSANTS

Os escribimos para contaros la última locura de Atrapavientos: una proyecto educativo y literario que incorpora también una pequeña dosis de locura. Llevábamos más de 2 años intentando traerlo a la ciudad y, por fin, lo hemos conseguido con el apoyo del Ministerio de Cultura y Deporte, Fundación Ibercaja, Ayuntamiento de Zaragoza, Tranvía de Zaragoza, la editorial Raspabook y Tigersuit Estudio. Además, Aragón TV y Aragón Radio serán los medios oficiales del evento.

Vamos, que estamos muy felices.

Como posiblemente ya sabréis, la semana pasada presentamos en el Patio de La Infanta la iniciativa LuchaLibro Zaragoza. La acogida inicial ha sido estupenda y en esta primera fase lo que queremos es conseguir la máxima participación.

LuchaLibro Zaragoza es un concurso literario que se desarrolla en varias etapas. El objetivo de la primera fase es seleccionar 8 finalistas juveniles y 8 finalistas adultos para los 2 combates finales que se celebrarán en mayo.

Cuantos más participantes tengamos de todas las edades (hay dos modalidades; juvenil, de 12 a 18 años; y absoluta, a partir de 18) mejor para la selección final de relatos. El primer plazo del concurso termina el 1 de marzo a las 13 horas. Desde ya mismo, quien desee participar puede hacerlo enviando 2 relatos de temática libre (una cara como máximo de tamaño) a la dirección de correo: hola@luchalibrozaragoza.com. Una vez que recibamos los relatos de las 2 categorías, seleccionaremos los mejores textos. Durante la segunda quincena de marzo daremos a conocer los 16 finalistas. Las galas finales serán el viernes 3 de mayo (final juvenil) en Ibercaja Patio de la Infanta y el sábado 4 de mayo (final absoluta) en la Sala Luis Galve del Auditorio de Zaragoza. El premio principal es la publicación de un libro con la editorial Raspabook pero habrá muchos más.

Pero, además, junto con Fundación Ibercaja hemos diseñado una serie de talleres de escritura creativa gratuitos dirigidos a jóvenes entre 12 y 18 años residentes en Aragón. Estos talleres servirán de “entrenamiento” para la competición y se impartirán los viernes 8, 15 y 22 de febrero, de 18 a 20 horas, pensados precisamente para ellos. No es obligatorio inscribirse en los talleres para participar en el concurso, pero prometemos que serán muy divertidos y que contaremos algunos secretos y trucos de los mejores escritores-luchadores. Tenéis los detalles en: http://luchalibrozaragoza.com/los-talleres-juveniles

Nos gustaría mucho que lo difundiéseis entre quienes penséis que pueden estar interesados, sobre todo entre el alumnado (en el caso de que seáis profes, o si formáis parte del equipo de la biblioteca o el AMPA) dado que, para nosotros, en esta primera edición uno de los objetivos principales que nos hemos marcado es fomentar la lectoescritura entre el público más joven. Así que sería un éxito si en esta primera fase conseguimos recibir varios cientos de relatos en la categoría juvenil y otros tantos en la categoría de adultos. Quizás os apetezca participar a vosotros, quizás os apetezca participar en grupo, en familia, con gente de clase o del trabajo. El requisito principal es que tengáis entre 12 y 200 años.

En resumen:

La primera fase termina el 1 de marzo a las 13 horas.
Con todos los relatos recibidos escogeremos a los 16 finalistas.
Si, además, tienes entre 12 y 18 años, puedes participar en los talleres de escritura gratuitos que impartiremos durante el mes de febrero, justo a tiempo para que podáis enviar vuestros relatos antes de que finalice el plazo de entrega de cuentos.
Está todo explicado en: www.luchalibrozaragoza.com y en: www.luchalibrozaragoza.com/bases. Os adjuntamos también el cartel.

Si tenéis cualquier duda, podéis escribirnos a esta misma dirección.



Y recordad: vuestras palabras son más fuertes que vuestros puños.

Un abrazo literario y gracias por vuestra colaboración.



El equipo de LuchaLibro Zaragoza.

www.luchalibrozaragoza.com | Tus palabras son más fuertes que tus puños.

MOMENTS DE LA PRESENTACIÓ DE MISTERIOSA DESAPARICIÓ A LA MARJAL EN LA BIBLIOTECA DE LA FONT D'EN CARRÒS

Va ser una presentació fantàstica. El públic, genial i les fotos tan boniques son d'un alumne molt especial que vaig tindre fa molts anys, Carles Sánchez.

PRESENTACIÓ DE MISTERIOSA DESAPARICIÓ A LA MARJAL

La presentació també la farem a La Font d'en Carròs el divendres 11 a les 18 h.a la biblioteca. Segur que podràs assistir un dels dos dies. Us esperem!