GRATITUT

De tots els viatges que he fet, el més meravellós i valuós, sense cap dubte, ha estat el realitzat cap a l’interior del meu cos. La ment ens pot enganyar amb un munt de pensaments confosos. El cos no. Ell guarda perfectament ordenats cada dolor, cada ferida que no ha estat atesa. Cada mentira que ens contem impunement perquè no volem afrontar una veritat sobre nosaltres que pesa, que dol.
Estic agraïda.
Sent el dolor, el punt exacte i aquest fet em fa feliç. Si ho sent és perquè ho estic sanant.
Joaquina

CAMINANT CAP A LA TRANSFORMACIÓ

Estic en un moment de transició, en un espai de silenci des del que hauré d’emprendre un nou rumb. És una situació coneguda, viscuda en altres moments. Traspua una sensibilitat aclaparadora rere la que s’amaga la necessitat de canviar el pas.
Se sent pau interna, la lleugeresa de surar en la mar encalmada. La necessitat de respirar l’instant present, de retindre’l. La certesa de comprendre la transcendència del camí a la transformació i el reconeixement de l’instant present, de la seua vàlua, de la no resistència.
La consigna és deixar-me anar, sense pressa, intuint que aviat coneixeré el significat de tot plegat.

Joaquina

RETROBAMENT

Seure a escriure quan has perdut el fil, quan la inquietud t’habita de cap a peus, quan descobreixes que la vida que vivies, ja no hi és; és difícil. Tot i que fa uns dies que he recuperat l’horari per seure front l’ordinador, fins a hui no he reprès el fil de la història que mira de créixer, d’agafar cos, d’absorbir-me. He rellegit incansable els primers capítols quan un dels personatges m’ha captivat i aleshores, dòcilment, m’hi he deixat porta.
Us presente Amaro. Aquest personatge ha decidit escolar-se en la història i prendre un protagonisme que inicialment no li corresponia.

AMARO
El vaig veure caminar cap a mi ranquejant la cama dreta. La seua figura corpulenta i desmanyotada, s’hi va anar apropant lentament, fent-se gran, pròxima, familiar. Des de la distància, Amaro em somreia amb aquell gest tan seu. Torcia la boca cap a la dreta i aquest tret li conferia una expressió molt còmica que a mi sempre m’havia fet molta gràcia. Un sentit de l’humor subtil i irònic era un altre dels seus atractius que el feia el gran protagonista de les festes i reunions a les que assistia. Amaro es va guanyar el meu cor des del primer dia que ens vam trobar. Per l’exquisida sensibilitat envers els altres, per la delicadesa en el seu llenguatge i sobre tot, per la generositat amb que compartia el que tenia amb tothom. La seua estima pels llibres em va acabar de convèncer que aquell home i jo estàvem units per un lligam especial. M’ho van anar confirmant el pas del temps, les converses compartides, els correus electrònics que ens escrivíem de manera compulsiva, despullant-nos l’ànima i, tot plegat, els intensos anys d’amistat.
Entre nosaltres es va produir de manera instantània, una connexió profunda, una comprensió d’éssers en grau superlatiu que ens va fer creure en la possibilitat que en un altre nivell d’existència, en un altre plànol, algú superior a nosaltres en intel·ligència, s’entretinguera a jugar-hi amb els humans fent i desfent el que li vinguera de gust. Apropant i separant éssers d’una manera aleatòria per comprovar-ne els resultats. Les respectives parelles acceptaren la nostra estima perquè entengueren que era asexuada i que no els excloïa, tot al contrari, els banyava dolçament amb la força que ens donava estar-hi junts, saber que existíem alhora i que l’univers havia tingut l’elegància de creuar-nos en aquesta existència, de fer-nos coincidir en un espai concret del món entre tantes persones com hi havia.

Joaquina