FÁBULA DE ALICIA Y EL CONEJO BLANCO

Fragment del llibre "Alicia en el país de las maravillas"

-Pero, ¿tú me amas?-dijo el conejo blanco.
-¡No, no te amo!- Respondió el Conejo Blanco.
Alicia arrugó la frente y comenzó a frotarse las manos, como hacía siempre cuando se sentía herida.
-¿Lo ves?-Dijo el Conejo Blanco.
Ahora te estarás preguntando que has hecho mal, para que no consiga quererte al menos un poco, qué te hace tan imperfecta, fragmentada.
Es por eso que no puedo amarte.Porque habrá días en los cuales estaré cansado, enojado, con la cabeza en las nubes y te lastimaré.
Cada día pisoteamos los sentimientos por aburrimiento, descuidos e incomprensiones.
Pero si no te amas al menos un poco, si no creas una coraza de pura alegría alrededor de tu corazón, mis débiles dardos se harán letales y te destruirán.
La primera vez que te vi, hice un pacto conmigo mismo: "evitaré amarte hasta que no hayas aprendido a amarte a ti misma".
Por eso Alicia no, no te amo.
No puedo amarte.


Com ja és molt freqüent en les meues reflexions, l'amor propi hi és present empentant-me, una vegada més a sondejar-lo, valorar-lo i tantejar el seu estat. M'adone, després d'una experiència molt recent que no podem responsabilitzar l'altre per no donar-nos el que no som capaços de donar-nos a nosaltres mateixos. Cadascú de nosaltres té una manera particular d'ésser, d'estimar. Si som justos, podem entendre que en el procés d'aprendre a estimar, fem el que podem, el que sabem. Aleshores acceptarem des del cor que tots estem fent un esforç per aprendre a estimar i que cal no agafar-se res personal perquè no sempre l'altre fa les coses per lastimar-nos.
Crec que el millor consell és donar-nos tot l'amor i l'estima que ens agradaria rebre i des de l'estat de plenitud, transformar-nos en un imant que atreu l'amor que suma i repeleix allò que no li fa bé.

Amb amor, Joaquina

TU, JO, NOSALTRES

Sóc un ésser que front l’adversitat reste quiet. Que, front les situacions greus xafe ferme i respire profundament. Que, davant el perill, el neguit i el desordre, deixe anar els mals pensaments, els dubtes i la por i endinse els peus en la terra amb força, mirant d’arrelar-me mentre pare atenció al que està passant. Si la situació requereix una reacció ràpida, si la meua actuació és vital per a les persones que m’envolten sóc capaç de convertir-me en un raig que reacciona i pren decisions a la velocitat de la llum. Però, si la gravetat del moment va més enllà de mi, si implica les decisions i actuacions d’altres persones; el respecte més profund s’apodera de mi i sense jutjar, mire de ser útil. Deixe de ser jo per esdevindre nosaltres i ser un pilar sòlid que sosté sense importar-me què fan o deuen de fer els altres. Simplement estic i sóc pel bé de TOTS NOSALTRES.
Crec que en aquest moments difícils i confosos, si tots deixem de ser jo i tu i som capaços d’esdevindre nosaltres, des de la serenitat, crearem un mur de força i energia indestructible que transmetrà a qui s’hi vulga repenjar seguretat, confiança i la certesa de que passe el que passe, s’hi trobarà la millor solució.

Joaquina