SER PODEROSA

 

Moltes vegades he rebut, com una mena d'elogi o reconeixement expressions del tipus: “ Quin poder desprén la teua persona!” o “”es veu a una hora de camí que eres una dona poderosa” “Com has aconseguit ser una dona tan poderosa?”

Amb sinceritat, no sé ben bé a què fan referència aquestes paraules, què passa pel cap de la persona que les diu, encara que sóc capaç d'apreciar-hi un sentit acusatori. Es a dir la certesa de que jo sóc posseïdora d’alguna mena de secret que em fa especial, diferent.

Per si de cas, alguna d’aquestes persones que em consideren una dona poderosa, fa una ullada per ací, vaig a confessar que sí, que em sent una dona poderosa. Però també vull explicar què significa per mi aquest adjectiu.

Ser poderosa suposa fer-te responsable de la teua vida i abandonar qualsevol intenció de victimitzar-te pel que t’ocorre, reconeixent la teua part de responsabilitat de tot el que has viscut al llarg de la teua vida.

És, agafar amb força les regnes de la teua vida i abandonar persones i llocs on no eres feliç.

Vol dir, abandonar un espai on vius còmoda però eres profundament infeliç, et sents frustrada i desconnectada de tu, morint un poc cada dia.

Ser poderosa demana prendre acció, habitar-te, exposar-te...sostindre’t. Però per sobre l’elevada consciència de saber-te el teu propi refugi.

Joaquina

PALABRAS DE UN SABIO

 

“...el cisma del alma, el del cuerpo social no serán resueltos con un planteamiento de retorno a los viejos tiempos ni con programas pensados para garantizar la proyección de un futuro ideal, ni siquiera mediante la más realista y contumaz labor de soldadura que vuelva a juntar las partes erosionadas. Sólo el nacimiento conquistará a la muerte: el nacimiento de algo nuevo, no de lo mismo de siempre.”

De Joseph Campell. El héroe de las mil caras.

FRAGMENT DE LA NOVEL·LA EN LA QUE TREBALLE

Hi ha treballs que van més enllà de la creació literària, que reflecteixen en realitat una part molt important de la vida de l'escriptora. Això és el que m'està passant amb l'escriptura d'aquesta preciosa novel·la que em fa sentir orgullosa de ser l'escriptora que sóc. Que em fa viure en un constant i profund sentiment d'agraïment. ...Com si el meu pensament haguera estat escoltat pel meu àngel de la guarda, sona el timbre de la porta. No necessite pensar molt per imaginar qui és. M’eixugue les llàgrimes i obri. Al meu davant és Adrià. Duu a les mans unes roses blanques que de segur ha collit del seu jardí. No dic res. No em diu res. Ens mirem i un somriure lluminós inunda els nostres rostres. Ens apropem. Ens respirem. Ens olorem i sentim intensament. Fem una altra passa i els nostres cossos es toquen. Adrià deixa caure les flors i m’agafa la cara. Em besa amb naturalitat. Primer suaument, després els bes es torna desig i la dolçor es transforma en ànsia. De sobte sent a sobre tot el pes de la passió que em recorre de cap a peus. Que m’alleuja del desencís de la pena i m’acarona els cabells i s’obri pas cap a la meua intimitat, la meua sexualitat adormida. Em sent viva, salvatgement viva, femella. Decidida, despulle a Adrià que en les meues mans és foc pur. Fem l’amor al terra, a la vora de les roses deixades anar per Adrià. Em deixe penetrar i absorbisc amb intensitat el plaer que m’inunda fins que esclaten els gemecs que emmudeixen el dolor etern que duc a dins. Després de la tempesta, ens abracem amb força. Ens hem estimat com dos animals ferits. Els dos sabem que el que acaba de passar no ha estat sols sexe. Té un significat més elevat. Ens acabem de salvar la vida... Joaquina