divendres, 9 d’abril de 2021

FRAGMENT DE LA NOVEL·LA EN LA QUE TREBALLE

Hi ha treballs que van més enllà de la creació literària, que reflecteixen en realitat una part molt important de la vida de l'escriptora. Això és el que m'està passant amb l'escriptura d'aquesta preciosa novel·la que em fa sentir orgullosa de ser l'escriptora que sóc. Que em fa viure en un constant i profund sentiment d'agraïment. ...Com si el meu pensament haguera estat escoltat pel meu àngel de la guarda, sona el timbre de la porta. No necessite pensar molt per imaginar qui és. M’eixugue les llàgrimes i obri. Al meu davant és Adrià. Duu a les mans unes roses blanques que de segur ha collit del seu jardí. No dic res. No em diu res. Ens mirem i un somriure lluminós inunda els nostres rostres. Ens apropem. Ens respirem. Ens olorem i sentim intensament. Fem una altra passa i els nostres cossos es toquen. Adrià deixa caure les flors i m’agafa la cara. Em besa amb naturalitat. Primer suaument, després els bes es torna desig i la dolçor es transforma en ànsia. De sobte sent a sobre tot el pes de la passió que em recorre de cap a peus. Que m’alleuja del desencís de la pena i m’acarona els cabells i s’obri pas cap a la meua intimitat, la meua sexualitat adormida. Em sent viva, salvatgement viva, femella. Decidida, despulle a Adrià que en les meues mans és foc pur. Fem l’amor al terra, a la vora de les roses deixades anar per Adrià. Em deixe penetrar i absorbisc amb intensitat el plaer que m’inunda fins que esclaten els gemecs que emmudeixen el dolor etern que duc a dins. Després de la tempesta, ens abracem amb força. Ens hem estimat com dos animals ferits. Els dos sabem que el que acaba de passar no ha estat sols sexe. Té un significat més elevat. Ens acabem de salvar la vida... Joaquina

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada