DEIXAR ANAR

Hui he comprés que aferrar-se a les coses, persones o situacions; no ressol els problemes. M’he sentit molt innocent pensant en algun moment, que els esdeveniments de la meua vida havien de ser d’una manera determinada, concreta. He entés que tot el que ocorre en el moment present , és perfecte. És com ha de ser. Acceptar, deixar anar, és llaurar la terra on plantar la llavor que farà créixer el fruit que ens mereixem. Joaquina

SÓC HUMANA

Em deia una amiga l’altre dia que com me les arreglava per estar sempre en pau, alegre, contenta i feliç. Em van entrar unes ganes boges de riure en escoltar-la perquè, tot i que sóc molt feliç, això és més que evident i estic tremendament agraïda amb la vida per tot el que em dona, de vegades estic trista, molt trista, decebuda, cansada, buida...fins i tot puc dir, dolguda. Si, accepte que de vegades toque fons, que no estic per ningú però eixa dona també sóc jo, també forma part de mi. Fa relativament poc que accepte aquests aspectes de la meua persona, que he assumit com a vàlida la meua humanitat, la imperfecció, l’ombra densa que de vegades m’enterboleix la mirada. Aquesta integració m’allibera de la tremenda exigència a la que sempre m’he sotmés. Hui m’abrace així, tal qual sóc i m’estime perquè aquesta coneixença meua és la que em fa estar en pau. Joaquina