dijous, 14 de febrer de 2013

PER SAN VALENTÍ...




No m’ho esperava, la veritat. Mai no hauria pensat que el cor pogués bategar amb tanta força. Però ho ha fet. En veure’t, l’he sentit estremir-se primer i començar poc a poc la cavalcada. Lentament, amb cops secs i precisos a l’inici. Després, el ritme s’ha accelerat i he hagut de fer un esforç per controlar els moviments bojos que em trencaven per dins i amenaçaven amb tallar-me la respiració.

 M’he aturat al cim de la muntanya on cada dia t’espere després d’una boja carrera per veure’t arribar-hi. He restat quieta, a l’aguait de qualsevol indici que em pogués avisar de la teu presència.       He sentit a sobre la teua respiració i la pell s’ha eriçat amb el contacte del teu alé. Amb els ulls una mica tancats t’he vist i m’he commogut. És cert, malgrat els anys, continue emocionant-me en veure’t aparèixer primer tímidament per després mostrar-te amb total plenitud.

Quan t’he tingut a sobre t’he alenat amb força fins que t’he pogut sentir molt a dins. Aleshores he desfet el camí per tornar a casa amb una veloç carrera pensant, com sempre, que t’estime DIA. Que malgrat que sóc presonera de les teues hores, minuts i segons, et necessite per somiar, crear i imaginar que potser a la fi, quan despuntes rere les muntanyes, un dia qualsevol, em portes allò que tant desitge.


Joaquina

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada