No m’ho esperava, la veritat. Mai no hauria pensat que el cor pogués
bategar amb tanta força. Però ho ha fet. En veure’t, l’he sentit estremir-se
primer i començar poc a poc la cavalcada. Lentament, amb cops secs i precisos a
l’inici. Després, el ritme s’ha accelerat i he hagut de fer un esforç per controlar
els moviments bojos que em trencaven per dins i amenaçaven amb tallar-me la
respiració.
M’he aturat al cim
de la muntanya on cada dia t’espere després d’una boja carrera per veure’t
arribar-hi. He restat quieta, a l’aguait de qualsevol indici que em pogués
avisar de la teu presència. He
sentit a sobre la teua respiració i la pell s’ha eriçat amb el contacte del teu
alé. Amb els ulls una mica tancats t’he vist i m’he commogut. És cert, malgrat
els anys, continue emocionant-me en veure’t aparèixer primer tímidament per
després mostrar-te amb total plenitud.
Quan t’he tingut a sobre t’he alenat amb força fins que
t’he pogut sentir molt a dins. Aleshores he desfet el camí per tornar a casa
amb una veloç carrera pensant, com sempre, que t’estime DIA. Que malgrat que
sóc presonera de les teues hores, minuts i segons, et necessite per somiar,
crear i imaginar que potser a la fi, quan despuntes rere les muntanyes, un dia
qualsevol, em portes allò que tant desitge.
Joaquina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada