dijous, 26 de novembre de 2020

LA VIDA ÉS UNA RODA

Fa dies que no m’ature a fer una de les meues reflexions profundes. Que no observe el meu voltant. Vaig capficada en la meua persona, els meus pensaments, els esdeveniments que han vessat sobre l’anar quotidià canvis molt profunds. Transformacions que m’han commogut, que m’obliguen a reinventar-me cada dia. Però hui, la vida que és tan sàvia, m’ha recordat que tot i que jo no m’ho pense, ella no para. No ho pot fer perquè, precisament aquesta és la seua missió: obligar-nos a caminar, a créixer, a canviar, a obrir la ment i a enderrocar estructures. Per a dur a terme el seu treball funciona com una mena de roda que de vegades gira a una velocitat de vertigen. Altres, lentament, prenent-se el seu temps, agafant forces per plantar-te davant dels nassos l’experiència de vida que t’ha preparat, la que t’aportarà el nou aprenentatge. La majoria de vegades no és res de nou, és un recordatori que et fa revisar si has fet els deures i has incorporat al tot el teu ésser una lliçó que ja havies viscut. Puc dir ben orgullosa, que si, que ja em circula per les venes la comprensió que havia de tindre. Que m¡he fet més sàvia, més forta, més madura, infinitament més..... Joaquina

dijous, 22 d’octubre de 2020

DEIXAR ANAR

Hui he comprés que aferrar-se a les coses, persones o situacions; no ressol els problemes. M’he sentit molt innocent pensant en algun moment, que els esdeveniments de la meua vida havien de ser d’una manera determinada, concreta. He entés que tot el que ocorre en el moment present , és perfecte. És com ha de ser. Acceptar, deixar anar, és llaurar la terra on plantar la llavor que farà créixer el fruit que ens mereixem. Joaquina

dijous, 1 d’octubre de 2020

SÓC HUMANA

Em deia una amiga l’altre dia que com me les arreglava per estar sempre en pau, alegre, contenta i feliç. Em van entrar unes ganes boges de riure en escoltar-la perquè, tot i que sóc molt feliç, això és més que evident i estic tremendament agraïda amb la vida per tot el que em dona, de vegades estic trista, molt trista, decebuda, cansada, buida...fins i tot puc dir, dolguda. Si, accepte que de vegades toque fons, que no estic per ningú però eixa dona també sóc jo, també forma part de mi. Fa relativament poc que accepte aquests aspectes de la meua persona, que he assumit com a vàlida la meua humanitat, la imperfecció, l’ombra densa que de vegades m’enterboleix la mirada. Aquesta integració m’allibera de la tremenda exigència a la que sempre m’he sotmés. Hui m’abrace així, tal qual sóc i m’estime perquè aquesta coneixença meua és la que em fa estar en pau. Joaquina

dissabte, 29 d’agost de 2020

UNA VESPRADA DE CINEMA

Hui m’he despertat feliç. Amb la sensació d’haver fet un viatge molt lluny, a un país desconegut, on es respirava l’aroma d’unes flors exuberants, dolces. El meu cos, lleuger, descansat, alleugerit de càrregues, s’ha mogut segur, tranquil. Tot i que els seus moviments semblaven quotidians, naturals i predicibles per algun motiu desconegut, he sentit la necessitat de donar-li les gràcies per la seua perfecció, per la resposta positiva a la demanda del meu sistema nerviós. M’he demanat d’on provenia l’estat de consciència que em feia percebre de sobte quan valuós era el seu funcionament que feia possible la respiració sense esforç, el desplaçament natural, percebre la brisa fresca de la matinada, l’olor del cafè acabat de fer, l’escalfor de la tassa a les mans, la carícia dels meus cabells suaus i perfumats sobre els muscles... No sé que ha estat, què ha influenciat el meu despertar. He pensat en la vesprada del dissabte. He recordat una quedada innocent, una cita sense pretensions, una vesprada de cinema. Una pel·lícula amb la què la meua companyia i jo vam riure i plorar amb la mateixa proporció. Una infusió pressa en una cafeteria tranquil·la, la conversa transparent, pausada, profunda. La complicitat, la força de viure l’instant present fins al moll dels ossos. Els ulls enganxats en la mirada de l’altre ésser... No sé. Tal vegada, aquesta sensació de benestar, de pau i plenitud signifique estar viva. Joaquina

dissabte, 18 de juliol de 2020

GRATITUT

De tots els viatges que he fet, el més meravellós i valuós, sense cap dubte, ha estat el realitzat cap a l’interior del meu cos. La ment ens pot enganyar amb un munt de pensaments confosos. El cos no. Ell guarda perfectament ordenats cada dolor, cada ferida que no ha estat atesa. Cada mentira que ens contem impunement perquè no volem afrontar una veritat sobre nosaltres que pesa, que dol.
Estic agraïda.
Sent el dolor, el punt exacte i aquest fet em fa feliç. Si ho sent és perquè ho estic sanant.
Joaquina

diumenge, 12 de juliol de 2020

CAMINANT CAP A LA TRANSFORMACIÓ



Estic en un moment de transició, en un espai de silenci des del que hauré d’emprendre un nou rumb. És una situació coneguda, viscuda en altres moments. Traspua una sensibilitat aclaparadora rere la que s’amaga la necessitat de canviar el pas.
Se sent pau interna, la lleugeresa de surar en la mar encalmada. La necessitat de respirar l’instant present, de retindre’l. La certesa de comprendre la transcendència del camí a la transformació i el reconeixement de l’instant present, de la seua vàlua, de la no resistència.
La consigna és deixar-me anar, sense pressa, intuint que aviat coneixeré el significat de tot plegat.

Joaquina

dilluns, 6 de juliol de 2020

RETROBAMENT



Seure a escriure quan has perdut el fil, quan la inquietud t’habita de cap a peus, quan descobreixes que la vida que vivies, ja no hi és; és difícil. Tot i que fa uns dies que he recuperat l’horari per seure front l’ordinador, fins a hui no he reprès el fil de la història que mira de créixer, d’agafar cos, d’absorbir-me. He rellegit incansable els primers capítols quan un dels personatges m’ha captivat i aleshores, dòcilment, m’hi he deixat porta.
Us presente Amaro. Aquest personatge ha decidit escolar-se en la història i prendre un protagonisme que inicialment no li corresponia.

AMARO
El vaig veure caminar cap a mi ranquejant la cama dreta. La seua figura corpulenta i desmanyotada, s’hi va anar apropant lentament, fent-se gran, pròxima, familiar. Des de la distància, Amaro em somreia amb aquell gest tan seu. Torcia la boca cap a la dreta i aquest tret li conferia una expressió molt còmica que a mi sempre m’havia fet molta gràcia. Un sentit de l’humor subtil i irònic era un altre dels seus atractius que el feia el gran protagonista de les festes i reunions a les que assistia. Amaro es va guanyar el meu cor des del primer dia que ens vam trobar. Per l’exquisida sensibilitat envers els altres, per la delicadesa en el seu llenguatge i sobre tot, per la generositat amb que compartia el que tenia amb tothom. La seua estima pels llibres em va acabar de convèncer que aquell home i jo estàvem units per un lligam especial. M’ho van anar confirmant el pas del temps, les converses compartides, els correus electrònics que ens escrivíem de manera compulsiva, despullant-nos l’ànima i, tot plegat, els intensos anys d’amistat.
Entre nosaltres es va produir de manera instantània, una connexió profunda, una comprensió d’éssers en grau superlatiu que ens va fer creure en la possibilitat que en un altre nivell d’existència, en un altre plànol, algú superior a nosaltres en intel·ligència, s’entretinguera a jugar-hi amb els humans fent i desfent el que li vinguera de gust. Apropant i separant éssers d’una manera aleatòria per comprovar-ne els resultats. Les respectives parelles acceptaren la nostra estima perquè entengueren que era asexuada i que no els excloïa, tot al contrari, els banyava dolçament amb la força que ens donava estar-hi junts, saber que existíem alhora i que l’univers havia tingut l’elegància de creuar-nos en aquesta existència, de fer-nos coincidir en un espai concret del món entre tantes persones com hi havia.

Joaquina

dimarts, 2 de juny de 2020

BANDERES ROGES



De manera natural, quan tot el nostre ésser vibra en una altra freqüència, les persones que no sintonitzen amb la nostra emissora, desapareixen. Potser siga un distanciament temporal fins que les coses s’ajusten, potser siga definitivament.
Hi ha que deixar anar, soltar. És la manera més senzilla de fer espai energètic per deixar entrar les persones que t’acompanyaran amb la nova manera que tens de veure el món, de sentir-lo.
Caminar alerta i estar serena son la base del nou anar i d’aquesta manera, a la primera senyal, treure les banderes roges.
T’has preguntat alguna vegada quines són les teues banderes roges?
Aquestes són les meues:
۞Persones a les que no tens res que dir.
۞Persones que critiquen i et critiquen.
۞Persones que et censuren i avergonyeixen.
۞A les súper ocupades.
۞A les immadures, impredictibles i irresponsables.
۞A les manipuladores i controladores.
۞A les que et bombardegen amb propostes amoroses sols conèixer-te.
۞A les que t’absorbeixen i exprimeixen.
۞A les demandants incansables.
Joaquina

dijous, 28 de maig de 2020

INSTANT

Quan t’has passat la vida buscant, creant, fent i de sobte comprens que has de deixar el camí que transitaves, dol. En la profunditat de l’ànima sents que una part que t’habitava t’ha abandonat i ja no pots continuar sent la mateixa dona en el teu anar de vida.
Aquest és un acomiadament de la xiqueta ferida que vaig ser, de l’adolescent insegura, de la dona dadora, sempre disponible. Aquesta és una mort i un part junts, nascuts d’un instant de comprensió infinit.

“una mujer sana se parece mucho a una loba: robusta, colmada, tan poderosa como la fuerza vital, dadora de vida, consciente de su propio territorio, ingeniosa, leal, en constante movimiento. En cambio, la separación de la naturaleza salvaje provoca que la personalidad de la mujer adelgace, se debilite y adquiera un caràcter espectral y fantasmagórico. No estamos hechas para ser unes criatures enclenques de cabello fràgil, incapaces de pegar un salto, de perseguir, dar a luz y crear una vida. Cuando las vidas de las mujeres se quedan estancadas o se llenan de aburrimiento, es hora de que emerja la mujer salvaje; es hora de que la función creadora de la psique inunde el delta.”


MUJERES QUE CORREN CON LOS LOBOS. Clarissa Pinkola Estés.

dissabte, 9 de maig de 2020

QUÈ ÉS LA LLIBERTAT?



En aquests dies de confinament he tingut l’oportunitat de conversar amb diferents persones de la manca de llibertat que el tancament a casa ens ha produït. M’he sorprès amb els comentaris i el concepte tan dispar que cadascú en té. A l’inici d’aquest aïllament obligatori, l’opinió general era la sort que tenien les persones que vivien en una casa amb jardí i espai obert perquè podien gaudir del sol i respirar aire pur per tant, sentir-se més lliures que aquelles persones que vivien en apartaments d’espais molt reduïts i sense possibilitat d’eixir a l’exterior.
Amb el pas dels dies he comprovat que aquesta variable no és certa. He tingut el plaer d’escoltar persones que viuen en cinquanta metres quadrats, acompanyades per altres persones, i no han tingut la sensació de manca de llibertat. Tanmateix, amistats que viuen en cases de camp o en la platja amb una vista impressionant de la mar, han verbalitzat en moltes ocasions sentir-se atrapades, tindre dificultat per respirar.
Tanmateix, m’han arribat confidències d’amistats estimades que han hagut d’afrontar durant el confinament, relacions desgastades de parella i prendre decisions importants respecte al seu futur just, quan no es podia eixir de casa i no hi havia on amagar-se. Però, el fet de reconèixer i acceptar la fi d’un cicle de vida per deixar enrere tot el que ja no forma part de les seues vides, les ha fet sentir-se lliures.
Aleshores, tot plegat em du a demanar-me què és la llibertat?
La definició que he trobat al diccionari diu que la llibertat és la possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser, la qual comporta alhora una capacitat d’elecció entre diverses alternatives i una facultat per a transcendir aquelles determinacions que hom considere alienes, extrínseques i indegudes.
Tot plegat em fa pensar que el concepte de llibertat va més enllà de la situació física de l’ésser humà. Per mi queda clar que la condició externa no determina l’estat intern de la persona. La llibertat està directament relacionada amb la consciència, amb el treball personal. Crec que el món interior, determina la manifestació de l’exterior. Pense que ser lliure no té res a vore amb fer el que et ve de gust, més bé en ser conscient de com es vol viure.

Joaquina

dissabte, 4 d’abril de 2020

CONFINAMENT VERSUS INTROSPECCIÓ


He sentit la necessitat d’escriure la veritat que se’m manifesta amb molta força en aquests dies. El llibre de Víctor Frankl, “L’home a la recerca de sentit” se’m fa present amb una força aclaparadora. Reconec que, quan el vaig llegir em va impactar molt, però no el vaig comprendre amb la intensitat que el record de la seua lectura em ve a manifestar hui en la situació de confinament en la que la humanitat, de manera global està immersa.
“Quan ja no podem canviar una situació, tenim el repte de canviar-nos a nosaltres mateixos.”
Aquestes paraules, carregades de saviesa, les entenc hui que em sent, habitant d’una realitat quasi inconcebible però, malauradament real. Estem confinats, hem perdut la llibertat física, la possibilitat de moure’ns pel món amb total llibertat. Aquesta situació que en un principi em semblava irreal, dies després pareixia que transitòria, en aquests moments em sembla fora del temps; lluny de qualsevol percepció relacionada amb la concepció del temps lineal que fins al moment he tingut.
Reconec que he volgut ser indisciplinada, escapar-me a córrer per la muntanya desoint la prohibició d’eixir de casa, de fet confesse que en alguna ocasió ho vaig fer al principi del confinament quan encara no era conscient de la importància que cada actuació de respecte individual, és de vital importància per al col·lectiu de la humanitat. Aleshores he canviat el trajecte de la meua carrera exterior per fer-lo cap a l’interior i fer una reflexió de vida. No corrents cap al passat, sinó transitat el moment present.
He descobert el vertigen que representa mirar-me, sentir-me, aprofundir en l’ésser que sóc. En aquest procés d’intimitat absoluta he descobert que havia perdut la meua essència darrere d’un personatge que m’havia construït per encaixar en un món en el que paradoxalment no vull encaixar. Un món prostituït, ple de mentires i enganys. Atapeït de relacions falses i interessades. He comprés que no vull fer, ni tindre, sols ser i des d’aquest espai, crear. El repte està en deixar-se anar per la nova ruta a cegues, sense pressa, sense por, sense la necessitat de ser reconeguda, de ser estimada i acceptada. La gran oportunitat és estar present minut a minut, assaborint cada segon del gran regal que tinc que no és un altre que la vida que se m’ha entregat amb total generositat. En aquest nou anar sols vaig a dur com equipatge l’amor sincer per mi, per l’existència, per cada ésser que habita el vast univers i la gratitud per l’oportunitat d’experimentar-me en aquesta existència.
Amb amor, Joaquina

dimarts, 31 de març de 2020

FÁBULA DE ALICIA Y EL CONEJO BLANCO

Fragment del llibre "Alicia en el país de las maravillas"

-Pero, ¿tú me amas?-dijo el conejo blanco.
-¡No, no te amo!- Respondió el Conejo Blanco.
Alicia arrugó la frente y comenzó a frotarse las manos, como hacía siempre cuando se sentía herida.
-¿Lo ves?-Dijo el Conejo Blanco.
Ahora te estarás preguntando que has hecho mal, para que no consiga quererte al menos un poco, qué te hace tan imperfecta, fragmentada.
Es por eso que no puedo amarte.Porque habrá días en los cuales estaré cansado, enojado, con la cabeza en las nubes y te lastimaré.
Cada día pisoteamos los sentimientos por aburrimiento, descuidos e incomprensiones.
Pero si no te amas al menos un poco, si no creas una coraza de pura alegría alrededor de tu corazón, mis débiles dardos se harán letales y te destruirán.
La primera vez que te vi, hice un pacto conmigo mismo: "evitaré amarte hasta que no hayas aprendido a amarte a ti misma".
Por eso Alicia no, no te amo.
No puedo amarte.


Com ja és molt freqüent en les meues reflexions, l'amor propi hi és present empentant-me, una vegada més a sondejar-lo, valorar-lo i tantejar el seu estat. M'adone, després d'una experiència molt recent que no podem responsabilitzar l'altre per no donar-nos el que no som capaços de donar-nos a nosaltres mateixos. Cadascú de nosaltres té una manera particular d'ésser, d'estimar. Si som justos, podem entendre que en el procés d'aprendre a estimar, fem el que podem, el que sabem. Aleshores acceptarem des del cor que tots estem fent un esforç per aprendre a estimar i que cal no agafar-se res personal perquè no sempre l'altre fa les coses per lastimar-nos.
Crec que el millor consell és donar-nos tot l'amor i l'estima que ens agradaria rebre i des de l'estat de plenitud, transformar-nos en un imant que atreu l'amor que suma i repeleix allò que no li fa bé.

Amb amor, Joaquina

dilluns, 16 de març de 2020

TU, JO, NOSALTRES



Sóc un ésser que front l’adversitat reste quiet. Que, front les situacions greus xafe ferme i respire profundament. Que, davant el perill, el neguit i el desordre, deixe anar els mals pensaments, els dubtes i la por i endinse els peus en la terra amb força, mirant d’arrelar-me mentre pare atenció al que està passant. Si la situació requereix una reacció ràpida, si la meua actuació és vital per a les persones que m’envolten sóc capaç de convertir-me en un raig que reacciona i pren decisions a la velocitat de la llum. Però, si la gravetat del moment va més enllà de mi, si implica les decisions i actuacions d’altres persones; el respecte més profund s’apodera de mi i sense jutjar, mire de ser útil. Deixe de ser jo per esdevindre nosaltres i ser un pilar sòlid que sosté sense importar-me què fan o deuen de fer els altres. Simplement estic i sóc pel bé de TOTS NOSALTRES.
Crec que en aquest moments difícils i confosos, si tots deixem de ser jo i tu i som capaços d’esdevindre nosaltres, des de la serenitat, crearem un mur de força i energia indestructible que transmetrà a qui s’hi vulga repenjar seguretat, confiança i la certesa de que passe el que passe, s’hi trobarà la millor solució.

Joaquina

dissabte, 15 de febrer de 2020

SÓC UNA ÀGUILA

Diuen què, quan s’apropa una turmenta, els pardals fugen i s’amaguen. Però, també diuen què, les àguiles, volen més alt.

diumenge, 2 de febrer de 2020

L'AMOR PROPI

Hui m’he despertat amb una sensació molt coneguda al cos. En un estat que feia molt de temps que m’havia abandonat però que, en sentir-lo de nou, he reconegut instantàniament. És tracta senzillament, de la calma interior que m’habitava de nou. Que m’ha vingut a recordar que sóc capaç de superar qualsevol entrebanc que la vida em pose.
Hui sent que tot és possible però també sé que sóc jo i sols jo, qui puc materialitzar qualsevol realitat. Si em pregunte què és el que vull en el moment present, puc afirmar sense cap mena de dubte que just, la vida que tinc, la que visc, la que sent. Amb un munt d’oportunitats al davant per fer-les possibles realitats però sense pressa. Poc a poc, assaborint-les, acaronant-les. Estime intensament i aquest amor em fa veure la grandesa del que en realitat sóc capaç. M’estime i aquest amor propi m’obliga a acceptar en la meua vida sols aquells éssers que em saben veure.
Joaquina

diumenge, 5 de gener de 2020

VIURE DES DE LA LLIBERTAT

SER LLIURE
Un ésser lliure, és un ser despert. Reconeix qui és, el potencial que l’habita i l’utilitza com a ferramenta d’expressió i creativitat. Camina assumint totalment la responsabilitat de la seua vida. Accepta el que té al davant i en cas contrari, amb valentia i decisió, treballa per canviar-ho. Agraeix a la vida cada instant, cada experiència. No s’amaga en el cau de la peresa i la desesperança. Experimenta, decideix, es transforma; viu amb determinació. Però, per ser lliure, per damunt de tot aprèn a superar pors i creences limitants.
Joaquina

QUE NO

No vull ser la llum
en una altra història...