dilluns, 24 de maig de 2021

CONFIANÇA

 El rostre de l'amor sols el podem vore si aconseguim enderrocar els murs darrere dels quals s'amaguen les nostres pors. Aleshores podrem fluir en llibertat cap el nostre destí.

Aquest missatge és una comprensió preciosa compartida hui amb Carmen però que està en boca de la tribu de dones sàvies que m'acompanyen dia a dia en aquest nou anar per la vida on la consciència, elevada a la enèssima potència, s'encarrega de recordar-nos que a una vida nova no podem dur càrregues i deixades de l'anterior etapa.

Joaquina


divendres, 21 de maig de 2021

MAGIA

 Hoy es uno de esos días en los que la magia acecha por doquier. Una de esas jornadas que se te despliega delante de la nariz como un abanico lleno de infinitas posibilidades. Des de que he abierto los ojos que la gratitud me sale a borbotones de la boca. Por cosas muy pequeñas, senzillas y simples, entre ellas reconocer lo que supone estar viva.

Como colofón a la lluvia de imprevistos llenos de polvo de estrellas, mi amiga Carmen me manda este mensaje:

"Sin la añoranza del pasado ni diseño del futuro, amanece el inocente instante presente".

Gracias, gracias, gracias.

Joaquina


dimecres, 12 de maig de 2021

DESCOBRIMENT

 

 

Ahir, de la manera més inesperada, vaig tindre una comprensió fortíssima que em va trasbalsar i que , a hores d’ara en reviure-la, encara em colpeja fortament al pit i em fa tremolar. Vaig descobrir que un amor que en els seus inicis m’havia semblat un regal, baixar el cel a la terra, en realitat sols era la projecció d’un somni llargament perseguit. Que de forment, no hi havia ni un gra i que, en realitat, era un malson terrible que sols en recordar-lo em va transportar a l’infern de Dante.

Molta cura lectores i lectors estimats amb els sentiments que provoquen un sostrac a les vostres vides. Amb els terratrèmols emocionals que sacsegen els ciments d’equilibri i serenitat que tan difícils son d’aconseguir. Si, sé que sembla de primer d’infantil però, estic parlant de diferenciar l’amor dels sentiments apassionats i descontrolats que se senten intensament i que en realitat al darrere amaguen ferides molt profundes que necessiten ser sanades.

He descobert, de manera sorprenent, l’autèntic amor. I si, l’amor de debò és tan senzill, que costa de creure que eixa dolçor inesperada siga el que tan de temps has buscat. En primer lloc perquè és un sentiment que ja tens per tu, per tant no és cap novetat que  un altre ser se’t plantifique al davant i de sobte et faça vore que és una extensió teua, una prolongació de les teues extremitats. Una còpia del teu cor que amplifica el que tu ja eres. Arriba quan menys t’ho esperes, quan  estàs centrada en la teua vida, mirant les teus coses. És tan subtil que quan pares atenció i sents el que realment t’acaba de passar, sols tens ganes de plorar en comprendre quan equivocada has estat i el sentit que tot plegat tenia per tu.

L’amor de debò no fa mal. No angoixa. No provoca urgència ni por. No et menysprea, ni et fa perdre peu. L’autèntic amor és un passeig per la voreta de la mar un diumenge d’estiu a l’alba. Sentint a la pell, la carícia del sol que acaba de nàixer. Deixant que la fresca brisa marina,  t’enredre els cabells i l’aigua tèbia t’acarone els peus. És deixar-te anar sense pressa, sense destí perquè, en realitat, el que realment importa és el viatge. I si, és intens però, la seua intensitat, no mata, dona força i vida.

 

Joaquina

 

dilluns, 26 d’abril de 2021

SER PODEROSA

 

Moltes vegades he rebut, com una mena d'elogi o reconeixement expressions del tipus: “ Quin poder desprén la teua persona!” o “”es veu a una hora de camí que eres una dona poderosa” “Com has aconseguit ser una dona tan poderosa?”

Amb sinceritat, no sé ben bé a què fan referència aquestes paraules, què passa pel cap de la persona que les diu, encara que sóc capaç d'apreciar-hi un sentit acusatori. Es a dir la certesa de que jo sóc posseïdora d’alguna mena de secret que em fa especial, diferent.

Per si de cas, alguna d’aquestes persones que em consideren una dona poderosa, fa una ullada per ací, vaig a confessar que sí, que em sent una dona poderosa. Però també vull explicar què significa per mi aquest adjectiu.

Ser poderosa suposa fer-te responsable de la teua vida i abandonar qualsevol intenció de victimitzar-te pel que t’ocorre, reconeixent la teua part de responsabilitat de tot el que has viscut al llarg de la teua vida.

És, agafar amb força les regnes de la teua vida i abandonar persones i llocs on no eres feliç.

Vol dir, abandonar un espai on vius còmoda però eres profundament infeliç, et sents frustrada i desconnectada de tu, morint un poc cada dia.

Ser poderosa demana prendre acció, habitar-te, exposar-te...sostindre’t. Però per sobre l’elevada consciència de saber-te el teu propi refugi.


Joaquina


dijous, 22 d’abril de 2021

PALABRAS DE UN SABIO

 

“...el cisma del alma, el del cuerpo social no serán resueltos con un planteamiento de retorno a los viejos tiempos ni con programas pensados para garantizar la proyección de un futuro ideal, ni siquiera mediante la más realista y contumaz labor de soldadura que vuelva a juntar las partes erosionadas. Sólo el nacimiento conquistará a la muerte: el nacimiento de algo nuevo, no de lo mismo de siempre.”


De Joseph Campell. El héroe de las mil caras.

divendres, 9 d’abril de 2021

FRAGMENT DE LA NOVEL·LA EN LA QUE TREBALLE

Hi ha treballs que van més enllà de la creació literària, que reflecteixen en realitat una part molt important de la vida de l'escriptora. Això és el que m'està passant amb l'escriptura d'aquesta preciosa novel·la que em fa sentir orgullosa de ser l'escriptora que sóc. Que em fa viure en un constant i profund sentiment d'agraïment. ...Com si el meu pensament haguera estat escoltat pel meu àngel de la guarda, sona el timbre de la porta. No necessite pensar molt per imaginar qui és. M’eixugue les llàgrimes i obri. Al meu davant és Adrià. Duu a les mans unes roses blanques que de segur ha collit del seu jardí. No dic res. No em diu res. Ens mirem i un somriure lluminós inunda els nostres rostres. Ens apropem. Ens respirem. Ens olorem i sentim intensament. Fem una altra passa i els nostres cossos es toquen. Adrià deixa caure les flors i m’agafa la cara. Em besa amb naturalitat. Primer suaument, després els bes es torna desig i la dolçor es transforma en ànsia. De sobte sent a sobre tot el pes de la passió que em recorre de cap a peus. Que m’alleuja del desencís de la pena i m’acarona els cabells i s’obri pas cap a la meua intimitat, la meua sexualitat adormida. Em sent viva, salvatgement viva, femella. Decidida, despulle a Adrià que en les meues mans és foc pur. Fem l’amor al terra, a la vora de les roses deixades anar per Adrià. Em deixe penetrar i absorbisc amb intensitat el plaer que m’inunda fins que esclaten els gemecs que emmudeixen el dolor etern que duc a dins. Després de la tempesta, ens abracem amb força. Ens hem estimat com dos animals ferits. Els dos sabem que el que acaba de passar no ha estat sols sexe. Té un significat més elevat. Ens acabem de salvar la vida... Joaquina