divendres, 9 d’abril de 2021

FRAGMENT DE LA NOVEL·LA EN LA QUE TREBALLE

Hi ha treballs que van més enllà de la creació literària, que reflecteixen en realitat una part molt important de la vida de l'escriptora. Això és el que m'està passant amb l'escriptura d'aquesta preciosa novel·la que em fa sentir orgullosa de ser l'escriptora que sóc. Que em fa viure en un constant i profund sentiment d'agraïment. ...Com si el meu pensament haguera estat escoltat pel meu àngel de la guarda, sona el timbre de la porta. No necessite pensar molt per imaginar qui és. M’eixugue les llàgrimes i obri. Al meu davant és Adrià. Duu a les mans unes roses blanques que de segur ha collit del seu jardí. No dic res. No em diu res. Ens mirem i un somriure lluminós inunda els nostres rostres. Ens apropem. Ens respirem. Ens olorem i sentim intensament. Fem una altra passa i els nostres cossos es toquen. Adrià deixa caure les flors i m’agafa la cara. Em besa amb naturalitat. Primer suaument, després els bes es torna desig i la dolçor es transforma en ànsia. De sobte sent a sobre tot el pes de la passió que em recorre de cap a peus. Que m’alleuja del desencís de la pena i m’acarona els cabells i s’obri pas cap a la meua intimitat, la meua sexualitat adormida. Em sent viva, salvatgement viva, femella. Decidida, despulle a Adrià que en les meues mans és foc pur. Fem l’amor al terra, a la vora de les roses deixades anar per Adrià. Em deixe penetrar i absorbisc amb intensitat el plaer que m’inunda fins que esclaten els gemecs que emmudeixen el dolor etern que duc a dins. Després de la tempesta, ens abracem amb força. Ens hem estimat com dos animals ferits. Els dos sabem que el que acaba de passar no ha estat sols sexe. Té un significat més elevat. Ens acabem de salvar la vida... Joaquina

divendres, 19 de març de 2021

LA SUBTIL DIFERÈNCIA

Al llarg de la vida, u aprèn la subtil diferència que hi ha entre sostindre una mà i encadenar l’ànima. Aprén que l’amor no és fer l’acte sexual i que una parella no significa seguretat. I comença a aprendre que un bes no és un contracte i que els regals no son promeses. I u comença a acceptar els seus fracassos amb el cap ben alt i els ulls oberts. I aprèn a construir nous camins en el present perquè les planificacions futures tendeixen a no produir-se mai. Així que u acaba plantant el seu propi jardí i acaronant la seu ànima enlloc d’esperar que un altre li duga flors. I comprén que realment té forces per aguantar, que és realment fort i que amb cada adéu, aprèn. Joaquina

ARRIBAR A UN FINAL

Tot arriba al seu temps a un final. La qüestió és com aconseguim pair dins nosaltres allò que acaba. Com som capaços de digerir i entendre el que va ser, el que va haver i travessar-ho. Aquest moviment suposa acceptació i comprendre la finitud de tota l’existència. De vegades pensem, que és suficient amb passar pàgina i fer com que la vida continua i ací no ha passat res i que, d’aquesta manera, s’ha tancat una experiència dolorosa. Però, la realitat és que la fi d’alguna cosa no implica el seu final en u mateix. L’elaboració d’un final requereix un treball i hi ha un temps per a cadascú. No és cert que un dol té un temps determinat. Una bona aposta és reconèixer el que va ser, què no va ser possible i acceptar eixa pèrdua, eixe final. Donar-nos permís per honrar els encontres i els acomiadaments des del cor. Des d’un cor sense barreres, sense rancúnies. Amb la plena consciència de reconèixer-nos vulnerables i que aquesta vulnerabilitat, ens fa més forts. Joaquina

dimecres, 6 de gener de 2021

EL RETORN DE LES MUSES

El meu regal dels reis: creativitat i ganes de reprendre l'escriptura. El meu regal per a vosaltres lectores i lesctors apassionats: Un fragment de la novel·la que escric. "Hi ha relats que s’escriuen per inspiració. Sorgeixen en un moment molt concret i il·luminen la ment creativa que, emocionada, desenvolupa la idea que li ha nascut sense entrebancs, de manera lleugera, àgil i ferma. El text resultant és ràpid i convincent. D’altres, necessiten ser contats perquè, de no fer-ho, l’artista s’ofegaria en la seua pròpia creativitat. S’han de treure, plasmar-los en el paper abans que esclaten a dins i el contingut s’escape per tots els orificis del cos, perdent-se sense rumb. El producte és explosiu, profund, íntim i personal. Sé ben bé de què parle perquè sóc escriptora o millor dit, ho vaig ser en un altre temps. Ara, sóc llibretera. Escriure va ser l’ofici que vaig tindre més de la meitat de la meua vida. Conec infinites fonts d’inspiració i processos imaginatius però també, com no, l’angúnia de la sequera inventiva. Del paper en blanc, de les hores mortes front l’ordinador, de l’oblit dels lectors quan no escrius, quan ja no tens res que dir. La soledat que provoca el buit interior i el terrible dolor de sentir que t’has perdut que, sense una narració que explicar, no eres ningú. Després d’un període d’esterilitat creativa, de fregar les portes de l’abisme i nedar en les aigües pudentes de la depressió, la vida em va fer un obsequi molt especial." Joaquina

dijous, 26 de novembre de 2020

LA VIDA ÉS UNA RODA

Fa dies que no m’ature a fer una de les meues reflexions profundes. Que no observe el meu voltant. Vaig capficada en la meua persona, els meus pensaments, els esdeveniments que han vessat sobre l’anar quotidià canvis molt profunds. Transformacions que m’han commogut, que m’obliguen a reinventar-me cada dia. Però hui, la vida que és tan sàvia, m’ha recordat que tot i que jo no m’ho pense, ella no para. No ho pot fer perquè, precisament aquesta és la seua missió: obligar-nos a caminar, a créixer, a canviar, a obrir la ment i a enderrocar estructures. Per a dur a terme el seu treball funciona com una mena de roda que de vegades gira a una velocitat de vertigen. Altres, lentament, prenent-se el seu temps, agafant forces per plantar-te davant dels nassos l’experiència de vida que t’ha preparat, la que t’aportarà el nou aprenentatge. La majoria de vegades no és res de nou, és un recordatori que et fa revisar si has fet els deures i has incorporat al tot el teu ésser una lliçó que ja havies viscut. Puc dir ben orgullosa, que si, que ja em circula per les venes la comprensió que havia de tindre. Que m¡he fet més sàvia, més forta, més madura, infinitament més..... Joaquina

dijous, 22 d’octubre de 2020

DEIXAR ANAR

Hui he comprés que aferrar-se a les coses, persones o situacions; no ressol els problemes. M’he sentit molt innocent pensant en algun moment, que els esdeveniments de la meua vida havien de ser d’una manera determinada, concreta. He entés que tot el que ocorre en el moment present , és perfecte. És com ha de ser. Acceptar, deixar anar, és llaurar la terra on plantar la llavor que farà créixer el fruit que ens mereixem. Joaquina