dijous, 26 de novembre de 2020

LA VIDA ÉS UNA RODA

Fa dies que no m’ature a fer una de les meues reflexions profundes. Que no observe el meu voltant. Vaig capficada en la meua persona, els meus pensaments, els esdeveniments que han vessat sobre l’anar quotidià canvis molt profunds. Transformacions que m’han commogut, que m’obliguen a reinventar-me cada dia. Però hui, la vida que és tan sàvia, m’ha recordat que tot i que jo no m’ho pense, ella no para. No ho pot fer perquè, precisament aquesta és la seua missió: obligar-nos a caminar, a créixer, a canviar, a obrir la ment i a enderrocar estructures. Per a dur a terme el seu treball funciona com una mena de roda que de vegades gira a una velocitat de vertigen. Altres, lentament, prenent-se el seu temps, agafant forces per plantar-te davant dels nassos l’experiència de vida que t’ha preparat, la que t’aportarà el nou aprenentatge. La majoria de vegades no és res de nou, és un recordatori que et fa revisar si has fet els deures i has incorporat al tot el teu ésser una lliçó que ja havies viscut. Puc dir ben orgullosa, que si, que ja em circula per les venes la comprensió que havia de tindre. Que m¡he fet més sàvia, més forta, més madura, infinitament més..... Joaquina

dijous, 22 d’octubre de 2020

DEIXAR ANAR

Hui he comprés que aferrar-se a les coses, persones o situacions; no ressol els problemes. M’he sentit molt innocent pensant en algun moment, que els esdeveniments de la meua vida havien de ser d’una manera determinada, concreta. He entés que tot el que ocorre en el moment present , és perfecte. És com ha de ser. Acceptar, deixar anar, és llaurar la terra on plantar la llavor que farà créixer el fruit que ens mereixem. Joaquina

dijous, 1 d’octubre de 2020

SÓC HUMANA

Em deia una amiga l’altre dia que com me les arreglava per estar sempre en pau, alegre, contenta i feliç. Em van entrar unes ganes boges de riure en escoltar-la perquè, tot i que sóc molt feliç, això és més que evident i estic tremendament agraïda amb la vida per tot el que em dona, de vegades estic trista, molt trista, decebuda, cansada, buida...fins i tot puc dir, dolguda. Si, accepte que de vegades toque fons, que no estic per ningú però eixa dona també sóc jo, també forma part de mi. Fa relativament poc que accepte aquests aspectes de la meua persona, que he assumit com a vàlida la meua humanitat, la imperfecció, l’ombra densa que de vegades m’enterboleix la mirada. Aquesta integració m’allibera de la tremenda exigència a la que sempre m’he sotmés. Hui m’abrace així, tal qual sóc i m’estime perquè aquesta coneixença meua és la que em fa estar en pau. Joaquina

dissabte, 29 d’agost de 2020

UNA VESPRADA DE CINEMA

Hui m’he despertat feliç. Amb la sensació d’haver fet un viatge molt lluny, a un país desconegut, on es respirava l’aroma d’unes flors exuberants, dolces. El meu cos, lleuger, descansat, alleugerit de càrregues, s’ha mogut segur, tranquil. Tot i que els seus moviments semblaven quotidians, naturals i predicibles per algun motiu desconegut, he sentit la necessitat de donar-li les gràcies per la seua perfecció, per la resposta positiva a la demanda del meu sistema nerviós. M’he demanat d’on provenia l’estat de consciència que em feia percebre de sobte quan valuós era el seu funcionament que feia possible la respiració sense esforç, el desplaçament natural, percebre la brisa fresca de la matinada, l’olor del cafè acabat de fer, l’escalfor de la tassa a les mans, la carícia dels meus cabells suaus i perfumats sobre els muscles... No sé que ha estat, què ha influenciat el meu despertar. He pensat en la vesprada del dissabte. He recordat una quedada innocent, una cita sense pretensions, una vesprada de cinema. Una pel·lícula amb la què la meua companyia i jo vam riure i plorar amb la mateixa proporció. Una infusió pressa en una cafeteria tranquil·la, la conversa transparent, pausada, profunda. La complicitat, la força de viure l’instant present fins al moll dels ossos. Els ulls enganxats en la mirada de l’altre ésser... No sé. Tal vegada, aquesta sensació de benestar, de pau i plenitud signifique estar viva. Joaquina

dissabte, 18 de juliol de 2020

GRATITUT

De tots els viatges que he fet, el més meravellós i valuós, sense cap dubte, ha estat el realitzat cap a l’interior del meu cos. La ment ens pot enganyar amb un munt de pensaments confosos. El cos no. Ell guarda perfectament ordenats cada dolor, cada ferida que no ha estat atesa. Cada mentira que ens contem impunement perquè no volem afrontar una veritat sobre nosaltres que pesa, que dol.
Estic agraïda.
Sent el dolor, el punt exacte i aquest fet em fa feliç. Si ho sent és perquè ho estic sanant.
Joaquina

diumenge, 12 de juliol de 2020

CAMINANT CAP A LA TRANSFORMACIÓ



Estic en un moment de transició, en un espai de silenci des del que hauré d’emprendre un nou rumb. És una situació coneguda, viscuda en altres moments. Traspua una sensibilitat aclaparadora rere la que s’amaga la necessitat de canviar el pas.
Se sent pau interna, la lleugeresa de surar en la mar encalmada. La necessitat de respirar l’instant present, de retindre’l. La certesa de comprendre la transcendència del camí a la transformació i el reconeixement de l’instant present, de la seua vàlua, de la no resistència.
La consigna és deixar-me anar, sense pressa, intuint que aviat coneixeré el significat de tot plegat.

Joaquina

dilluns, 6 de juliol de 2020

RETROBAMENT



Seure a escriure quan has perdut el fil, quan la inquietud t’habita de cap a peus, quan descobreixes que la vida que vivies, ja no hi és; és difícil. Tot i que fa uns dies que he recuperat l’horari per seure front l’ordinador, fins a hui no he reprès el fil de la història que mira de créixer, d’agafar cos, d’absorbir-me. He rellegit incansable els primers capítols quan un dels personatges m’ha captivat i aleshores, dòcilment, m’hi he deixat porta.
Us presente Amaro. Aquest personatge ha decidit escolar-se en la història i prendre un protagonisme que inicialment no li corresponia.

AMARO
El vaig veure caminar cap a mi ranquejant la cama dreta. La seua figura corpulenta i desmanyotada, s’hi va anar apropant lentament, fent-se gran, pròxima, familiar. Des de la distància, Amaro em somreia amb aquell gest tan seu. Torcia la boca cap a la dreta i aquest tret li conferia una expressió molt còmica que a mi sempre m’havia fet molta gràcia. Un sentit de l’humor subtil i irònic era un altre dels seus atractius que el feia el gran protagonista de les festes i reunions a les que assistia. Amaro es va guanyar el meu cor des del primer dia que ens vam trobar. Per l’exquisida sensibilitat envers els altres, per la delicadesa en el seu llenguatge i sobre tot, per la generositat amb que compartia el que tenia amb tothom. La seua estima pels llibres em va acabar de convèncer que aquell home i jo estàvem units per un lligam especial. M’ho van anar confirmant el pas del temps, les converses compartides, els correus electrònics que ens escrivíem de manera compulsiva, despullant-nos l’ànima i, tot plegat, els intensos anys d’amistat.
Entre nosaltres es va produir de manera instantània, una connexió profunda, una comprensió d’éssers en grau superlatiu que ens va fer creure en la possibilitat que en un altre nivell d’existència, en un altre plànol, algú superior a nosaltres en intel·ligència, s’entretinguera a jugar-hi amb els humans fent i desfent el que li vinguera de gust. Apropant i separant éssers d’una manera aleatòria per comprovar-ne els resultats. Les respectives parelles acceptaren la nostra estima perquè entengueren que era asexuada i que no els excloïa, tot al contrari, els banyava dolçament amb la força que ens donava estar-hi junts, saber que existíem alhora i que l’univers havia tingut l’elegància de creuar-nos en aquesta existència, de fer-nos coincidir en un espai concret del món entre tantes persones com hi havia.

Joaquina