dijous, 28 de maig de 2020

INSTANT

Quan t’has passat la vida buscant, creant, fent i de sobte comprens que has de deixar el camí que transitaves, dol. En la profunditat de l’ànima sents que una part que t’habitava t’ha abandonat i ja no pots continuar sent la mateixa dona en el teu anar de vida.
Aquest és un acomiadament de la xiqueta ferida que vaig ser, de l’adolescent insegura, de la dona dadora, sempre disponible. Aquesta és una mort i un part junts, nascuts d’un instant de comprensió infinit.

“una mujer sana se parece mucho a una loba: robusta, colmada, tan poderosa como la fuerza vital, dadora de vida, consciente de su propio territorio, ingeniosa, leal, en constante movimiento. En cambio, la separación de la naturaleza salvaje provoca que la personalidad de la mujer adelgace, se debilite y adquiera un caràcter espectral y fantasmagórico. No estamos hechas para ser unes criatures enclenques de cabello fràgil, incapaces de pegar un salto, de perseguir, dar a luz y crear una vida. Cuando las vidas de las mujeres se quedan estancadas o se llenan de aburrimiento, es hora de que emerja la mujer salvaje; es hora de que la función creadora de la psique inunde el delta.”


MUJERES QUE CORREN CON LOS LOBOS. Clarissa Pinkola Estés.

dissabte, 9 de maig de 2020

QUÈ ÉS LA LLIBERTAT?



En aquests dies de confinament he tingut l’oportunitat de conversar amb diferents persones de la manca de llibertat que el tancament a casa ens ha produït. M’he sorprès amb els comentaris i el concepte tan dispar que cadascú en té. A l’inici d’aquest aïllament obligatori, l’opinió general era la sort que tenien les persones que vivien en una casa amb jardí i espai obert perquè podien gaudir del sol i respirar aire pur per tant, sentir-se més lliures que aquelles persones que vivien en apartaments d’espais molt reduïts i sense possibilitat d’eixir a l’exterior.
Amb el pas dels dies he comprovat que aquesta variable no és certa. He tingut el plaer d’escoltar persones que viuen en cinquanta metres quadrats, acompanyades per altres persones, i no han tingut la sensació de manca de llibertat. Tanmateix, amistats que viuen en cases de camp o en la platja amb una vista impressionant de la mar, han verbalitzat en moltes ocasions sentir-se atrapades, tindre dificultat per respirar.
Tanmateix, m’han arribat confidències d’amistats estimades que han hagut d’afrontar durant el confinament, relacions desgastades de parella i prendre decisions importants respecte al seu futur just, quan no es podia eixir de casa i no hi havia on amagar-se. Però, el fet de reconèixer i acceptar la fi d’un cicle de vida per deixar enrere tot el que ja no forma part de les seues vides, les ha fet sentir-se lliures.
Aleshores, tot plegat em du a demanar-me què és la llibertat?
La definició que he trobat al diccionari diu que la llibertat és la possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser, la qual comporta alhora una capacitat d’elecció entre diverses alternatives i una facultat per a transcendir aquelles determinacions que hom considere alienes, extrínseques i indegudes.
Tot plegat em fa pensar que el concepte de llibertat va més enllà de la situació física de l’ésser humà. Per mi queda clar que la condició externa no determina l’estat intern de la persona. La llibertat està directament relacionada amb la consciència, amb el treball personal. Crec que el món interior, determina la manifestació de l’exterior. Pense que ser lliure no té res a vore amb fer el que et ve de gust, més bé en ser conscient de com es vol viure.

Joaquina

dissabte, 4 d’abril de 2020

CONFINAMENT VERSUS INTROSPECCIÓ


He sentit la necessitat d’escriure la veritat que se’m manifesta amb molta força en aquests dies. El llibre de Víctor Frankl, “L’home a la recerca de sentit” se’m fa present amb una força aclaparadora. Reconec que, quan el vaig llegir em va impactar molt, però no el vaig comprendre amb la intensitat que el record de la seua lectura em ve a manifestar hui en la situació de confinament en la que la humanitat, de manera global està immersa.
“Quan ja no podem canviar una situació, tenim el repte de canviar-nos a nosaltres mateixos.”
Aquestes paraules, carregades de saviesa, les entenc hui que em sent, habitant d’una realitat quasi inconcebible però, malauradament real. Estem confinats, hem perdut la llibertat física, la possibilitat de moure’ns pel món amb total llibertat. Aquesta situació que en un principi em semblava irreal, dies després pareixia que transitòria, en aquests moments em sembla fora del temps; lluny de qualsevol percepció relacionada amb la concepció del temps lineal que fins al moment he tingut.
Reconec que he volgut ser indisciplinada, escapar-me a córrer per la muntanya desoint la prohibició d’eixir de casa, de fet confesse que en alguna ocasió ho vaig fer al principi del confinament quan encara no era conscient de la importància que cada actuació de respecte individual, és de vital importància per al col·lectiu de la humanitat. Aleshores he canviat el trajecte de la meua carrera exterior per fer-lo cap a l’interior i fer una reflexió de vida. No corrents cap al passat, sinó transitat el moment present.
He descobert el vertigen que representa mirar-me, sentir-me, aprofundir en l’ésser que sóc. En aquest procés d’intimitat absoluta he descobert que havia perdut la meua essència darrere d’un personatge que m’havia construït per encaixar en un món en el que paradoxalment no vull encaixar. Un món prostituït, ple de mentires i enganys. Atapeït de relacions falses i interessades. He comprés que no vull fer, ni tindre, sols ser i des d’aquest espai, crear. El repte està en deixar-se anar per la nova ruta a cegues, sense pressa, sense por, sense la necessitat de ser reconeguda, de ser estimada i acceptada. La gran oportunitat és estar present minut a minut, assaborint cada segon del gran regal que tinc que no és un altre que la vida que se m’ha entregat amb total generositat. En aquest nou anar sols vaig a dur com equipatge l’amor sincer per mi, per l’existència, per cada ésser que habita el vast univers i la gratitud per l’oportunitat d’experimentar-me en aquesta existència.
Amb amor, Joaquina

dimarts, 31 de març de 2020

FÁBULA DE ALICIA Y EL CONEJO BLANCO

Fragment del llibre "Alicia en el país de las maravillas"

-Pero, ¿tú me amas?-dijo el conejo blanco.
-¡No, no te amo!- Respondió el Conejo Blanco.
Alicia arrugó la frente y comenzó a frotarse las manos, como hacía siempre cuando se sentía herida.
-¿Lo ves?-Dijo el Conejo Blanco.
Ahora te estarás preguntando que has hecho mal, para que no consiga quererte al menos un poco, qué te hace tan imperfecta, fragmentada.
Es por eso que no puedo amarte.Porque habrá días en los cuales estaré cansado, enojado, con la cabeza en las nubes y te lastimaré.
Cada día pisoteamos los sentimientos por aburrimiento, descuidos e incomprensiones.
Pero si no te amas al menos un poco, si no creas una coraza de pura alegría alrededor de tu corazón, mis débiles dardos se harán letales y te destruirán.
La primera vez que te vi, hice un pacto conmigo mismo: "evitaré amarte hasta que no hayas aprendido a amarte a ti misma".
Por eso Alicia no, no te amo.
No puedo amarte.


Com ja és molt freqüent en les meues reflexions, l'amor propi hi és present empentant-me, una vegada més a sondejar-lo, valorar-lo i tantejar el seu estat. M'adone, després d'una experiència molt recent que no podem responsabilitzar l'altre per no donar-nos el que no som capaços de donar-nos a nosaltres mateixos. Cadascú de nosaltres té una manera particular d'ésser, d'estimar. Si som justos, podem entendre que en el procés d'aprendre a estimar, fem el que podem, el que sabem. Aleshores acceptarem des del cor que tots estem fent un esforç per aprendre a estimar i que cal no agafar-se res personal perquè no sempre l'altre fa les coses per lastimar-nos.
Crec que el millor consell és donar-nos tot l'amor i l'estima que ens agradaria rebre i des de l'estat de plenitud, transformar-nos en un imant que atreu l'amor que suma i repeleix allò que no li fa bé.

Amb amor, Joaquina

dilluns, 16 de març de 2020

TU, JO, NOSALTRES



Sóc un ésser que front l’adversitat reste quiet. Que, front les situacions greus xafe ferme i respire profundament. Que, davant el perill, el neguit i el desordre, deixe anar els mals pensaments, els dubtes i la por i endinse els peus en la terra amb força, mirant d’arrelar-me mentre pare atenció al que està passant. Si la situació requereix una reacció ràpida, si la meua actuació és vital per a les persones que m’envolten sóc capaç de convertir-me en un raig que reacciona i pren decisions a la velocitat de la llum. Però, si la gravetat del moment va més enllà de mi, si implica les decisions i actuacions d’altres persones; el respecte més profund s’apodera de mi i sense jutjar, mire de ser útil. Deixe de ser jo per esdevindre nosaltres i ser un pilar sòlid que sosté sense importar-me què fan o deuen de fer els altres. Simplement estic i sóc pel bé de TOTS NOSALTRES.
Crec que en aquest moments difícils i confosos, si tots deixem de ser jo i tu i som capaços d’esdevindre nosaltres, des de la serenitat, crearem un mur de força i energia indestructible que transmetrà a qui s’hi vulga repenjar seguretat, confiança i la certesa de que passe el que passe, s’hi trobarà la millor solució.

Joaquina

dissabte, 15 de febrer de 2020

SÓC UNA ÀGUILA

Diuen què, quan s’apropa una turmenta, els pardals fugen i s’amaguen. Però, també diuen què, les àguiles, volen més alt.

diumenge, 2 de febrer de 2020

L'AMOR PROPI

Hui m’he despertat amb una sensació molt coneguda al cos. En un estat que feia molt de temps que m’havia abandonat però que, en sentir-lo de nou, he reconegut instantàniament. És tracta senzillament, de la calma interior que m’habitava de nou. Que m’ha vingut a recordar que sóc capaç de superar qualsevol entrebanc que la vida em pose.
Hui sent que tot és possible però també sé que sóc jo i sols jo, qui puc materialitzar qualsevol realitat. Si em pregunte què és el que vull en el moment present, puc afirmar sense cap mena de dubte que just, la vida que tinc, la que visc, la que sent. Amb un munt d’oportunitats al davant per fer-les possibles realitats però sense pressa. Poc a poc, assaborint-les, acaronant-les. Estime intensament i aquest amor em fa veure la grandesa del que en realitat sóc capaç. M’estime i aquest amor propi m’obliga a acceptar en la meua vida sols aquells éssers que em saben veure.
Joaquina