dissabte, 4 d’abril de 2020

CONFINAMENT VERSUS INTROSPECCIÓ


He sentit la necessitat d’escriure la veritat que se’m manifesta amb molta força en aquests dies. El llibre de Víctor Frankl, “L’home a la recerca de sentit” se’m fa present amb una força aclaparadora. Reconec que, quan el vaig llegir em va impactar molt, però no el vaig comprendre amb la intensitat que el record de la seua lectura em ve a manifestar hui en la situació de confinament en la que la humanitat, de manera global està immersa.
“Quan ja no podem canviar una situació, tenim el repte de canviar-nos a nosaltres mateixos.”
Aquestes paraules, carregades de saviesa, les entenc hui que em sent, habitant d’una realitat quasi inconcebible però, malauradament real. Estem confinats, hem perdut la llibertat física, la possibilitat de moure’ns pel món amb total llibertat. Aquesta situació que en un principi em semblava irreal, dies després pareixia que transitòria, en aquests moments em sembla fora del temps; lluny de qualsevol percepció relacionada amb la concepció del temps lineal que fins al moment he tingut.
Reconec que he volgut ser indisciplinada, escapar-me a córrer per la muntanya desoint la prohibició d’eixir de casa, de fet confesse que en alguna ocasió ho vaig fer al principi del confinament quan encara no era conscient de la importància que cada actuació de respecte individual, és de vital importància per al col·lectiu de la humanitat. Aleshores he canviat el trajecte de la meua carrera exterior per fer-lo cap a l’interior i fer una reflexió de vida. No corrents cap al passat, sinó transitat el moment present.
He descobert el vertigen que representa mirar-me, sentir-me, aprofundir en l’ésser que sóc. En aquest procés d’intimitat absoluta he descobert que havia perdut la meua essència darrere d’un personatge que m’havia construït per encaixar en un món en el que paradoxalment no vull encaixar. Un món prostituït, ple de mentires i enganys. Atapeït de relacions falses i interessades. He comprés que no vull fer, ni tindre, sols ser i des d’aquest espai, crear. El repte està en deixar-se anar per la nova ruta a cegues, sense pressa, sense por, sense la necessitat de ser reconeguda, de ser estimada i acceptada. La gran oportunitat és estar present minut a minut, assaborint cada segon del gran regal que tinc que no és un altre que la vida que se m’ha entregat amb total generositat. En aquest nou anar sols vaig a dur com equipatge l’amor sincer per mi, per l’existència, per cada ésser que habita el vast univers i la gratitud per l’oportunitat d’experimentar-me en aquesta existència.
Amb amor, Joaquina