dissabte, 29 d’agost de 2020

UNA VESPRADA DE CINEMA

Hui m’he despertat feliç. Amb la sensació d’haver fet un viatge molt lluny, a un país desconegut, on es respirava l’aroma d’unes flors exuberants, dolces. El meu cos, lleuger, descansat, alleugerit de càrregues, s’ha mogut segur, tranquil. Tot i que els seus moviments semblaven quotidians, naturals i predicibles per algun motiu desconegut, he sentit la necessitat de donar-li les gràcies per la seua perfecció, per la resposta positiva a la demanda del meu sistema nerviós. M’he demanat d’on provenia l’estat de consciència que em feia percebre de sobte quan valuós era el seu funcionament que feia possible la respiració sense esforç, el desplaçament natural, percebre la brisa fresca de la matinada, l’olor del cafè acabat de fer, l’escalfor de la tassa a les mans, la carícia dels meus cabells suaus i perfumats sobre els muscles... No sé que ha estat, què ha influenciat el meu despertar. He pensat en la vesprada del dissabte. He recordat una quedada innocent, una cita sense pretensions, una vesprada de cinema. Una pel·lícula amb la què la meua companyia i jo vam riure i plorar amb la mateixa proporció. Una infusió pressa en una cafeteria tranquil·la, la conversa transparent, pausada, profunda. La complicitat, la força de viure l’instant present fins al moll dels ossos. Els ulls enganxats en la mirada de l’altre ésser... No sé. Tal vegada, aquesta sensació de benestar, de pau i plenitud signifique estar viva. Joaquina