dimecres, 12 de maig del 2021

DESCOBRIMENT

 

 

Ahir, de la manera més inesperada, vaig tindre una comprensió fortíssima que em va trasbalsar i que , a hores d’ara en reviure-la, encara em colpeja fortament al pit i em fa tremolar. Vaig descobrir que un amor que en els seus inicis m’havia semblat un regal, baixar el cel a la terra, en realitat sols era la projecció d’un somni llargament perseguit. Que de forment, no hi havia ni un gra i que, en realitat, era un malson terrible que sols en recordar-lo em va transportar a l’infern de Dante.

Molta cura lectores i lectors estimats amb els sentiments que provoquen un sostrac a les vostres vides. Amb els terratrèmols emocionals que sacsegen els ciments d’equilibri i serenitat que tan difícils son d’aconseguir. Si, sé que sembla de primer d’infantil però, estic parlant de diferenciar l’amor dels sentiments apassionats i descontrolats que se senten intensament i que en realitat al darrere amaguen ferides molt profundes que necessiten ser sanades.

He descobert, de manera sorprenent, l’autèntic amor. I si, l’amor de debò és tan senzill, que costa de creure que eixa dolçor inesperada siga el que tan de temps has buscat. En primer lloc perquè és un sentiment que ja tens per tu, per tant no és cap novetat que  un altre ser se’t plantifique al davant i de sobte et faça vore que és una extensió teua, una prolongació de les teues extremitats. Una còpia del teu cor que amplifica el que tu ja eres. Arriba quan menys t’ho esperes, quan  estàs centrada en la teua vida, mirant les teus coses. És tan subtil que quan pares atenció i sents el que realment t’acaba de passar, sols tens ganes de plorar en comprendre quan equivocada has estat i el sentit que tot plegat tenia per tu.

L’amor de debò no fa mal. No angoixa. No provoca urgència ni por. No et menysprea, ni et fa perdre peu. L’autèntic amor és un passeig per la voreta de la mar un diumenge d’estiu a l’alba. Sentint a la pell, la carícia del sol que acaba de nàixer. Deixant que la fresca brisa marina,  t’enredre els cabells i l’aigua tèbia t’acarone els peus. És deixar-te anar sense pressa, sense destí perquè, en realitat, el que realment importa és el viatge. I si, és intens però, la seua intensitat, no mata, dona força i vida.

 

Joaquina

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada