GRATITUT

De tots els viatges que he fet, el més meravellós i valuós, sense cap dubte, ha estat el realitzat cap a l’interior del meu cos. La ment ens pot enganyar amb un munt de pensaments confosos. El cos no. Ell guarda perfectament ordenats cada dolor, cada ferida que no ha estat atesa. Cada mentira que ens contem impunement perquè no volem afrontar una veritat sobre nosaltres que pesa, que dol.
Estic agraïda.
Sent el dolor, el punt exacte i aquest fet em fa feliç. Si ho sent és perquè ho estic sanant.
Joaquina

CAMINANT CAP A LA TRANSFORMACIÓ

Estic en un moment de transició, en un espai de silenci des del que hauré d’emprendre un nou rumb. És una situació coneguda, viscuda en altres moments. Traspua una sensibilitat aclaparadora rere la que s’amaga la necessitat de canviar el pas.
Se sent pau interna, la lleugeresa de surar en la mar encalmada. La necessitat de respirar l’instant present, de retindre’l. La certesa de comprendre la transcendència del camí a la transformació i el reconeixement de l’instant present, de la seua vàlua, de la no resistència.
La consigna és deixar-me anar, sense pressa, intuint que aviat coneixeré el significat de tot plegat.

Joaquina

RETROBAMENT

Seure a escriure quan has perdut el fil, quan la inquietud t’habita de cap a peus, quan descobreixes que la vida que vivies, ja no hi és; és difícil. Tot i que fa uns dies que he recuperat l’horari per seure front l’ordinador, fins a hui no he reprès el fil de la història que mira de créixer, d’agafar cos, d’absorbir-me. He rellegit incansable els primers capítols quan un dels personatges m’ha captivat i aleshores, dòcilment, m’hi he deixat porta.
Us presente Amaro. Aquest personatge ha decidit escolar-se en la història i prendre un protagonisme que inicialment no li corresponia.

AMARO
El vaig veure caminar cap a mi ranquejant la cama dreta. La seua figura corpulenta i desmanyotada, s’hi va anar apropant lentament, fent-se gran, pròxima, familiar. Des de la distància, Amaro em somreia amb aquell gest tan seu. Torcia la boca cap a la dreta i aquest tret li conferia una expressió molt còmica que a mi sempre m’havia fet molta gràcia. Un sentit de l’humor subtil i irònic era un altre dels seus atractius que el feia el gran protagonista de les festes i reunions a les que assistia. Amaro es va guanyar el meu cor des del primer dia que ens vam trobar. Per l’exquisida sensibilitat envers els altres, per la delicadesa en el seu llenguatge i sobre tot, per la generositat amb que compartia el que tenia amb tothom. La seua estima pels llibres em va acabar de convèncer que aquell home i jo estàvem units per un lligam especial. M’ho van anar confirmant el pas del temps, les converses compartides, els correus electrònics que ens escrivíem de manera compulsiva, despullant-nos l’ànima i, tot plegat, els intensos anys d’amistat.
Entre nosaltres es va produir de manera instantània, una connexió profunda, una comprensió d’éssers en grau superlatiu que ens va fer creure en la possibilitat que en un altre nivell d’existència, en un altre plànol, algú superior a nosaltres en intel·ligència, s’entretinguera a jugar-hi amb els humans fent i desfent el que li vinguera de gust. Apropant i separant éssers d’una manera aleatòria per comprovar-ne els resultats. Les respectives parelles acceptaren la nostra estima perquè entengueren que era asexuada i que no els excloïa, tot al contrari, els banyava dolçament amb la força que ens donava estar-hi junts, saber que existíem alhora i que l’univers havia tingut l’elegància de creuar-nos en aquesta existència, de fer-nos coincidir en un espai concret del món entre tantes persones com hi havia.

Joaquina

BANDERES ROGES

De manera natural, quan tot el nostre ésser vibra en una altra freqüència, les persones que no sintonitzen amb la nostra emissora, desapareixen. Potser siga un distanciament temporal fins que les coses s’ajusten, potser siga definitivament.
Hi ha que deixar anar, soltar. És la manera més senzilla de fer espai energètic per deixar entrar les persones que t’acompanyaran amb la nova manera que tens de veure el món, de sentir-lo.
Caminar alerta i estar serena son la base del nou anar i d’aquesta manera, a la primera senyal, treure les banderes roges.
T’has preguntat alguna vegada quines són les teues banderes roges?
Aquestes són les meues:
۞Persones a les que no tens res que dir.
۞Persones que critiquen i et critiquen.
۞Persones que et censuren i avergonyeixen.
۞A les súper ocupades.
۞A les immadures, impredictibles i irresponsables.
۞A les manipuladores i controladores.
۞A les que et bombardegen amb propostes amoroses sols conèixer-te.
۞A les que t’absorbeixen i exprimeixen.
۞A les demandants incansables.
Joaquina

INSTANT

Quan t’has passat la vida buscant, creant, fent i de sobte comprens que has de deixar el camí que transitaves, dol. En la profunditat de l’ànima sents que una part que t’habitava t’ha abandonat i ja no pots continuar sent la mateixa dona en el teu anar de vida.
Aquest és un acomiadament de la xiqueta ferida que vaig ser, de l’adolescent insegura, de la dona dadora, sempre disponible. Aquesta és una mort i un part junts, nascuts d’un instant de comprensió infinit.

“una mujer sana se parece mucho a una loba: robusta, colmada, tan poderosa como la fuerza vital, dadora de vida, consciente de su propio territorio, ingeniosa, leal, en constante movimiento. En cambio, la separación de la naturaleza salvaje provoca que la personalidad de la mujer adelgace, se debilite y adquiera un caràcter espectral y fantasmagórico. No estamos hechas para ser unes criatures enclenques de cabello fràgil, incapaces de pegar un salto, de perseguir, dar a luz y crear una vida. Cuando las vidas de las mujeres se quedan estancadas o se llenan de aburrimiento, es hora de que emerja la mujer salvaje; es hora de que la función creadora de la psique inunde el delta.”


MUJERES QUE CORREN CON LOS LOBOS. Clarissa Pinkola Estés.

QUÈ ÉS LA LLIBERTAT?

En aquests dies de confinament he tingut l’oportunitat de conversar amb diferents persones de la manca de llibertat que el tancament a casa ens ha produït. M’he sorprès amb els comentaris i el concepte tan dispar que cadascú en té. A l’inici d’aquest aïllament obligatori, l’opinió general era la sort que tenien les persones que vivien en una casa amb jardí i espai obert perquè podien gaudir del sol i respirar aire pur per tant, sentir-se més lliures que aquelles persones que vivien en apartaments d’espais molt reduïts i sense possibilitat d’eixir a l’exterior.
Amb el pas dels dies he comprovat que aquesta variable no és certa. He tingut el plaer d’escoltar persones que viuen en cinquanta metres quadrats, acompanyades per altres persones, i no han tingut la sensació de manca de llibertat. Tanmateix, amistats que viuen en cases de camp o en la platja amb una vista impressionant de la mar, han verbalitzat en moltes ocasions sentir-se atrapades, tindre dificultat per respirar.
Tanmateix, m’han arribat confidències d’amistats estimades que han hagut d’afrontar durant el confinament, relacions desgastades de parella i prendre decisions importants respecte al seu futur just, quan no es podia eixir de casa i no hi havia on amagar-se. Però, el fet de reconèixer i acceptar la fi d’un cicle de vida per deixar enrere tot el que ja no forma part de les seues vides, les ha fet sentir-se lliures.
Aleshores, tot plegat em du a demanar-me què és la llibertat?
La definició que he trobat al diccionari diu que la llibertat és la possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser, la qual comporta alhora una capacitat d’elecció entre diverses alternatives i una facultat per a transcendir aquelles determinacions que hom considere alienes, extrínseques i indegudes.
Tot plegat em fa pensar que el concepte de llibertat va més enllà de la situació física de l’ésser humà. Per mi queda clar que la condició externa no determina l’estat intern de la persona. La llibertat està directament relacionada amb la consciència, amb el treball personal. Crec que el món interior, determina la manifestació de l’exterior. Pense que ser lliure no té res a vore amb fer el que et ve de gust, més bé en ser conscient de com es vol viure.

Joaquina

CONFINAMENT VERSUS INTROSPECCIÓ

He sentit la necessitat d’escriure la veritat que se’m manifesta amb molta força en aquests dies. El llibre de Víctor Frankl, “L’home a la recerca de sentit” se’m fa present amb una força aclaparadora. Reconec que, quan el vaig llegir em va impactar molt, però no el vaig comprendre amb la intensitat que el record de la seua lectura em ve a manifestar hui en la situació de confinament en la que la humanitat, de manera global està immersa.
“Quan ja no podem canviar una situació, tenim el repte de canviar-nos a nosaltres mateixos.”
Aquestes paraules, carregades de saviesa, les entenc hui que em sent, habitant d’una realitat quasi inconcebible però, malauradament real. Estem confinats, hem perdut la llibertat física, la possibilitat de moure’ns pel món amb total llibertat. Aquesta situació que en un principi em semblava irreal, dies després pareixia que transitòria, en aquests moments em sembla fora del temps; lluny de qualsevol percepció relacionada amb la concepció del temps lineal que fins al moment he tingut.
Reconec que he volgut ser indisciplinada, escapar-me a córrer per la muntanya desoint la prohibició d’eixir de casa, de fet confesse que en alguna ocasió ho vaig fer al principi del confinament quan encara no era conscient de la importància que cada actuació de respecte individual, és de vital importància per al col·lectiu de la humanitat. Aleshores he canviat el trajecte de la meua carrera exterior per fer-lo cap a l’interior i fer una reflexió de vida. No corrents cap al passat, sinó transitat el moment present.
He descobert el vertigen que representa mirar-me, sentir-me, aprofundir en l’ésser que sóc. En aquest procés d’intimitat absoluta he descobert que havia perdut la meua essència darrere d’un personatge que m’havia construït per encaixar en un món en el que paradoxalment no vull encaixar. Un món prostituït, ple de mentires i enganys. Atapeït de relacions falses i interessades. He comprés que no vull fer, ni tindre, sols ser i des d’aquest espai, crear. El repte està en deixar-se anar per la nova ruta a cegues, sense pressa, sense por, sense la necessitat de ser reconeguda, de ser estimada i acceptada. La gran oportunitat és estar present minut a minut, assaborint cada segon del gran regal que tinc que no és un altre que la vida que se m’ha entregat amb total generositat. En aquest nou anar sols vaig a dur com equipatge l’amor sincer per mi, per l’existència, per cada ésser que habita el vast univers i la gratitud per l’oportunitat d’experimentar-me en aquesta existència.
Amb amor, Joaquina