Hui m’he retrobat amb una persona que per mi, sols fa un any, va significar moltíssim. Conéixer-lo va remoure els ciments de les estructures de la meua vida fermament arrelades. Va fer trontollar creences destructives que no tenia identificades i que en veure-les em van sacsar profundament. Aquell home i jo, en trobar-nos, ens vam agafar fortament de la mà sense saber exactament el significat de la trobada però, conscient que havíem de caminar junts en aquell moment. Finalment van comprendre el propòsit del nostre encontre i no vam vacil·lar ni un segon, en desapegar-nos i deixar-nos anar quan l’aprenentatge o missió va acabar. Els dos sabíem que el final d’aquella excepcional amistat tenia els dies contats.
Havia vist el meu amic alguna vegada, com de passada i havia rebuscat dins de mi un indici de tot allò que en el passat m’havia fet sentir. No vaig trobar cap petjada que fos important, que no estigués únicament relacionada amb el propòsit de l’instant que ens van conéixer.
Hui, la vida que és tan llesta o tal vegada, el destí implacable, l’ha dut al meu camí. L’ha fet tocar la meua porta. Confesse que veure’l, mirar-lo i sentir-lo m’ha impactat perquè, en el moment que els nostres ulls s’han trobat, he comprés que l’aprenentatge real, la prova manifesta era just tindre’l al davant i sentir que el meu terra no trontollava però, el seu, si.
Sé, de ben segur que aquest és el regal del dia, que m’ajuda a entendre on està aturada en aquest moment, la meua vida. La que tant valore, la que tant m’estime.
Joaquina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada