DESIG

Hui
em demane
oblidar...

ENCISADA

Si busques al diccionari el significat d’encís, una de les accepcions que hi trobes diu: “atracció misteriosa e invisible que produeixen sobre algú els encanteris o atractius d’una persona o cosa.” He d’afirmar que hi estic totalment d’acord. Jo, que estic acostumada a navegar pel món de la màgia i la fantasia, he descobert que he estat encisada. Reconèixer-ho és molt dur perquè quan ixes de l’encanteri, quan de sobte et cau el vel dels ulls i el que veus al davant és una realitat dura, nua i crua; et desorientes, perds el nord i caus en un abisme profund i fosc.
Quelcom es pot preguntar si és possible, a cavall del segle XXI ser víctima d’un enxís, jo també m’ho he demanat, ho confesse. I sí, afirme que sí, que els encanteris entre homes i dones, segueixen produint-se però, també he de dir que les dones d’aquest segle no som les mateixes que les d’altres èpoques. Que a hores d’ara, hem deixat arrere molt del dolor que ens feia ser captives d’homes perillosos, que comprovem dia a dia, que també hi ha homes meravellosos, sensibles i que estimen de debò, sense necessitat d’encantar a la seua princesa.
Descobrir els punts dèbils que m’han fent captiva de l’encís d’un home, m’ha fet pols. Sé que aviat remuntaré, que seré de nou un àguila volant per un cel blau i tranquil però, de moment, vull ser un arbre que poc a poc, s’arrela en la terra. Vull xuclar el substrat que m’alimentarà suficient per desenvolupar un tronc sòlid. Perquè, entre altres aprenentatges d’aquesta aventura, he comprés que es pot volar sent un arbre.

Joaquina

MÀGIA!

He sentit de nou la màgia, molt a dins, quan he retornat a mi. Quan he deixat de buscar el que volia allà on sabia que no hi era. Quan he deixat d’esperar al costat de cadires on ja hi havia un altre assegut, quan he deixat de posar expectatives, il·lusions i esperances en persones ocupades.
He notat la màgia que em creixia a dins quan he deixat de mirar cors que no volien batre al meu costat. Aleshores...m’he sentit més viva que mai i en retrobar-me, m’he vist les ferides i les he llepades amb cura fins que han deixat de sagnar. M’he abraçat, acaronat i he pronunciat el meu nom en veu alta. He vist que sóc distinta tot i que la meua essència roman intacta.
He comprés que tinc les claus de totes les portes que vull obrir però sóc jo qui decideix quan, com i amb qui. Sóc jo qui decideix el que em mereix.
Hui sé que la màgia m’ha habitat sempre, que no em permetia veure-la, que em negava.
He tornat a mi com únic camí possible i m’he trobat nedant dins les meues ombres, però m’he pogut abraçar i acceptar. Després de tot...Estic viva!

Joaquina

TANCAMENT

Tancar cicles és molt difícil. Suposa una mort profunda del que fins al moment has estat com a persona. Significa abandonar, deixar esborrar, buidar... destruir. És morir per tornar a nàixer. Per construir-te de nou, per aprendre a caminar aquesta vegada sense cap estructura, sense una predisposició concreta, sense expectatives. És fluir amb la vida, amb el que porta, amb el que et trobes des de l'agraïment, la il·lusió i l’esperança. És veure el que abans no veies, no percebies, no senties. És tremolar de passió com una fulla en la tardor quan comprens la immensitat, l’abast de l’existència.
He tancat un cicle. Un període de moltíssim aprenentatge, de sofriment també, ho confesse.
Comence de nou.
Sóc lliure!!!!!!

Joaquina

DES DE L'ÀNIMA

Hui m’he retrobat amb una persona que per mi, sols fa un any, va significar moltíssim. Conéixer-lo va remoure els ciments de les estructures de la meua vida fermament arrelades. Va fer trontollar creences destructives que no tenia identificades i que en veure-les em van sacsar profundament. Aquell home i jo, en trobar-nos, ens vam agafar fortament de la mà sense saber exactament el significat de la trobada però, conscient que havíem de caminar junts en aquell moment. Finalment van comprendre el propòsit del nostre encontre i no vam vacil·lar ni un segon, en desapegar-nos i deixar-nos anar quan l’aprenentatge o missió va acabar. Els dos sabíem que el final d’aquella excepcional amistat tenia els dies contats.
Havia vist el meu amic alguna vegada, com de passada i havia rebuscat dins de mi un indici de tot allò que en el passat m’havia fet sentir. No vaig trobar cap petjada que fos important, que no estigués únicament relacionada amb el propòsit de l’instant que ens van conéixer.
Hui, la vida que és tan llesta o tal vegada, el destí implacable, l’ha dut al meu camí. L’ha fet tocar la meua porta. Confesse que veure’l, mirar-lo i sentir-lo m’ha impactat perquè, en el moment que els nostres ulls s’han trobat, he comprés que l’aprenentatge real, la prova manifesta era just tindre’l al davant i sentir que el meu terra no trontollava però, el seu, si.
Sé, de ben segur que aquest és el regal del dia, que m’ajuda a entendre on està aturada en aquest moment, la meua vida. La que tant valore, la que tant m’estime.

Joaquina

ABÚS

"...Per reduir una persona a la condició d'esclau no calen armes ni violència física, només calen tècniques de violència psicològica. I una d'aquestes tècniques consisteix a menysprear la persona fins que arriba a interioritzar aquest menyspreu de tal manera que se'l creu, que es creu que és una merda, un no res. Aquesta impotència, aquest sentiment d'inutilitat, sumada al poder absolut de l'altre, és l'autèntica clau de la dominació.

Gemma Liena: ATRAPADA AL MIRALL

FRAGMENT D'UN NOU CAPÍTOL

He comprés que tota la meua vida ha estat fer aquest camí que m’ha dut a tu. Trobar-te és un final per poder encetar un nou principi. Arribar-hi ha estat veure que ja ho sabia tot, sols ho he tornat a recordar. La memòria m'ha fet entendre que en l’amor no tot val.

Joaquina