NO SALIERON JAMÁS

No salieron jamás
del vergel del abrazo,
y ante el rojo rosal
de los besos rodaron.

Huracanes quisieron
con rencor separarlos.
Y las hachas tajantes.
Y los rígidos rayos.

Aumentaron la tierra
de las pálidas manos.
Precipicios midieron
por el viento impulsados
entre bocas deshechas.
Recorrieron naufragios
cada vez más profundos,
en sus cuerpos, sus brazos.
Perseguidos, hundidos
por un gran desamparo
de recuerdos y lunas,
de noviembres y marzos,
aventados se vieron:
pero siempre abrazados.

MIGUEL HERNÁNDEZ

GAUDIR DEL NOSTRE COS, ASSIGNATURA PENDENT

AMAR

Amarte
es tener
el mundo
a mis pies

LA VIDA ES MÁS COMPLEJA DE LO QUE PARECE

Si...
https://www.youtube.com/watch?v=SgjgweD4IRk

BOCAS

¿Dónde empieza la boca?
¿en el beso?
¿en el insulto?
¿en el mordisco?
¿en el grito?
¿en el bostezo?
¿en la sonrisa?
¿en el silbo?
¿en la amenaza?
¿en el gemido?

que te quede bien claro
donde acaba tu boca
ahí empieza la mía.

MARIO BENEDETTI

LOS MARTES CON MI VIEJO PROFESOR

Llegia ahir este preciós llibre i em vaig trobar amb una frase que em va colpir. Els docents que estimem l’ensenyament sabem que la nostra tasca és d’un gran valor en la vida dels alumnes. Per això, mirem de tindre molta cura amb el que fem i diem i amb la imatge que els transmetem.

Deia al llibre, Henry Adams:

“Un maestro afecta a la eternidad, nunca sabe donde termina su influencia”.

Estic orgullosa de ser mestra i em sent molt responsable de la meua tasca. Done gràcies per poder projectar cada dia en els altres el valor que per mi representa l’educació.

REFLEXIÓ SOBRE LA VIDA I ALTRES MISTERIS

                Cadascú de nosaltres, en el moment de nàixer, de començar la vida, rebem un tros de fang i els utensilis necessaris per poder treballar-lo. És responsabilitat nostra saber què fer, què modelar. El poder de fer-ne ús és a les nostres mans.

                Al llarg de la vida prenem decisions, caminem, construïm i destruïm i és possible que deixem oblidat a un racó el fang que vam rebre com obsequi quan vam sentir la vida. Tal vegada juguem un poc amb ell però com el fang sinó es mulla i es treballa s’eixuga, és possible que acabe convertint-se en pols.

                Però també pot ocórrer que treballem el fang amb cura i estima. L’anem modelant i aconseguim elaborar una forma gloriosa. Pròxims ja al finals dels nostres dies, la figura de fang ja estarà quasi terminada i aleshores, amb l’experiència i el saber al cor, l’anem polint, arrodonint les seues formes i accentuant aquells trets que volem ressaltar. És aleshores quan som capaços d’avançar més que mai en la nostra creació.

                He de dir però, que per arribar fins ací, per seure en aquest punt a gaudir de l’observació de l’obra acabada, cal ser capaços de veure més enllà del que hi ha davant dels nostres nassos.